Indica publicitat
Diumenge, 11 de desembre del 2016
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Divendres, 30 de setembre del 2016 | 13:16
Opinió · Política
Xavier Ginesta
Periodista i professor del Departament de Comunicació de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya

Remats no adoctrinats

Que els partits polítics catalans mai es posaran d'acord en com afrontar el dilema territorial d'Espanya és una evidència: independentistes, federalistes i unionistes van mostrar, durant el debat de la qüestió de confiança a Carles Puigdemont, discrepàncies i posicions de partida totalment distants.

Legalitat contra legitimitat, com sempre, la gran discussió d'utòpica solució en el complicat tauler d'escacs peninsular.

La posada en escena de C's és, sense cap mena de dubte, la d'un partit que ha deixat de ser un nen rebel a la d'un adult acomodat dins d'un sistema (l'espanyol) que, si bé encara no controla, li pot donar prou beneficis futurs"

Però, la grandesa d'aquest país és que, si més no, se'n pot discutir obertament encara que les discussions sobre la legalitat o la legitimitat del Procés siguin d'aquelles que rodin sobre una "bicicleta estàtica"; per cert, expressió que agrada molt a la cap de l'oposició Inés Arrimadas (C's). Puigdemont va agrair el to amb què Arrimadas va intervenir –a diferència del sainet que va protagonitzar l'altre constitucionalista de la sala, Xavier Garcia Albiol (PP)–, igualment com Miquel Iceta (C's) i Lluís Rabell (CSQP) van evidenciar la voluntat de teixir ponts de diàleg (encara que al final siguin escassos i dèbils) amb un grup majoritari que ja donava per fet el suport de la CUP, tot i les línies vermelles que sempre fixen els cupaires. "Nosaltres, des de la distància, podem debatre, a Espanya el Govern no es sotmet a cap sessió de control ni estant en funcions", etzibava Puigdemont a la líder de ciutadans al inici del torn de rèplica. Al President, de recursos d'oralitat no n'hi falten –la captatio benevolentiae la sap emprar amb facilitat, igualment com sempre demostra destresa per fer comparacions enginyoses– per molt que Arrimadas sí que li va qüestionar no ser massa hàbil amb el dret.

Desgraciadament, la lideresa –que ha evolucionat molt la seva posada en escena, al costat del mestre Albert Rivera– abraça un dogmatisme massa ortodoxa quan parla del marc legal espanyol o fa interpretacions dels tractats europeus. Per una banda, mentre assumeix obertament que les lleis es poden canviar per fer polítiques socials, es tanca en banda quan és hora d'obrir el meló de la reforma territorial. Per altra banda, s'enroca en la política declarativa dels poders fàctics europeus (de la Comissió, principalment) sense fer una anàlisi més global de la història comunitària i de com la Unió, camaleònica de mena, ha anat solucionant ad hoc cadascun dels reptes que ha tingut: ho farà amb el Brexit, ho farà amb Catalunya si és el cas. Gairebé 200 projectes d'inversió estrangera directe per Barcelona enguany, segons el Financial Times, avalen el interès de la ciutat pel capital estranger (i no pas per ser la segona ciutat d'Espanya).

De fet, si la visió que Arrimadas té d'aquesta Europa que tantes crítiques aixeca per la gestió del drama dels refugiats és que "la Unió Europea és una unió d'Estats", déu meu la que li pot caure a sobre quan trepitgi el carrer. On queda l'Europa dels ciutadans, Inés? I l'Europa de les regions? Reduir la interpretació de l'actual entramat comunitari a una unió d'Estats és d'un simplisme propi d'aquells qui ja han abraçat descomplexadament els interessos de l'establishment de Brussel·les.

La posada en escena de C's és, sense cap mena de dubte, la d'un partit que ha deixat de ser un nen rebel a la d'un adult acomodat dins d'un sistema (l'espanyol) que, si bé encara no controla, li pot donar prou beneficis futurs. Arrimadas va fer un discurs que mirava, no només a Catalunya, si no al laberint espanyol; un laberint on també avançava a batzegades el líder socialista, Miquel Iceta, que després d'un discurs previsible va haver de sortir als passadissos del Parlament a defensar l'executiva de Pedro Sánchez. El discurs d'Iceta, enrocat en la reforma federal, assumint que Catalunya "era i serà una nació" però menys alegre que en d'altres ocasions, va servir en safata de plata la rèplica a Puigdemont: si Catalunya és una nació, que Espanya ho reconegui no només en la literatura, si no a la pràctica alleugerint els costos de la dependència. Ras i curt, cito de nou al President: "La gent no és un ramat adoctrinat i crèdul d'una realitat impossible". Referèndum o referèndum. Un titular que durarà mesos.





Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Més opinions de Xavier Ginesta
Xavier Ginesta
Periodista i professor del Departament de Comunicació de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya
Opinió · Política
Les lleis immutables (o no)
Opinió · Política
Un gol per l'escaire
Opinió · Política catalana
Deu ambaixadors per un Procés
Opinió · Política catalana
Reflexions després de la Diada
Opinió · Política catalana
Full de ruta: encallats en el mecanisme
Opinió · Política catalana
Buscant un punt d'inflexió
Opinió · Política catalana
Un "bistec" per començar
Indica publicitat
Av. Gaudí, 13 1r 2a
08025 Barcelona
(+34) 93 454 97 02
(+34) 93 454 97 03
redaccio@tribuna.cat