Indica publicitat
Dilluns, 9 de desembre del 2019
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dijous, 19 de maig del 2011 | 17:46
Opinió · Política
Jordi Muñoz
Politòleg

Una lògica colpidora?

Periòdicament reemergeix la vella polèmica sobre la presència i l'estratègia d'Esquerra al País Valencià i a les Illes. Es planteja amb formats i protagonistes diferents però sempre es manté en els mateixos termes. La qüestió té una importància relativa, però hi ha unes quantes reflexions que sembla adient de fer.

1. La fragmentació de les llistes nacionalistes a les eleccions del País Valencià, o les Illes, és una qüestió que s'ha de dirimir, fonamentalment, des del propi territori. Emprar-la com a arma en la dialèctica partidista principatina pot ser temptador, però és estèril. Al capdavall, si Esquerra, o qualsevol altra formació de matriu principatina concorre a les eleccions autonòmiques o municipals al País Valencià o les Illes és per decisió d'un sector del nacionalisme d'aquells territoris. Són valencians i valencianes els qui organitzen, formen llistes i, eventualment, voten aquestes formacions al País Valencià. Hom pot tractar-los com a mers delegats de la seu central dels partits a Barcelona, i això pot ser efectiu com recurs retòric per deslegitimar-los, però erraria l'anàlisi.

2. L'aparició d'Esquerra al País Valencià cal relacionar-la, doncs, amb factors fonamentalment interns, i bàsicament amb una deriva ideològica de la direcció del Bloc Nacionalista, que en un moment donat va entendre que amb una aproximació al centre-dreta, la renúncia explícita a parlar dels Països Catalans, l'acostament al sectors moderats del blaverisme i una postura d'ambigüitat respecte el Partit Popular podria créixer electoralment. Allò fou una aposta fracassada. Existeixen sectors que segueixen creient en aquesta via, però ara com ara l'estratègia que s'ha imposat al Bloc és ben diferent, com demostra l'acord amb Iniciativa pel Poble Valencià i el seu allunyament explícit de tota ambigüitat respecte el Partit Popular.

3. La presència d'ERPV a les eleccions autonòmiques pot amenitzar el debat polític al Principat, però és una qüestió políticament irrellevant al País Valencià. I ho és perquè ERPV, en unes eleccions autonòmiques, mai no ha superat el 0,49% dels vots al País Valencià. Perquè el lector del Principat ho entenga: és una xifra semblant a la que va obtenir el Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal les darreres eleccions al Parlament de Catalunya (0,47), i per sota del registrat per la llista Escons en Blanc-Ciudadanos en Blanco (0,62). De fet, aquesta qüestió, vista des del País Valencià, només va prendre un cert relleu el 2003, quan el 0,32% del vot recollit per ERPV va coincidir amb el que li va faltar al Bloc Nacionalista per sobrepassar la barrera del 5% autonòmic i accedir a les corts valencianes. Llavors alguns van fer la suma hipotètica i van mostrar la seva frustració, però la suma d'aquells vots, en aquell context, no deixava de ser un exercici de política ficció.

4. Si Esquerra vol arrelar i créixer al País Valencià, doncs, no sembla que la conformació de candidatures autonòmiques amb resultats estrictament testimonials siga la millor estratègia. Potser en aquest cas l'estratègia municipalista, de creixement controlat i implantació progressiva que segueixen les CUP al Principat fos més adient.

5. Sobta que estrategs polítics bregats en mil batalles, amants de la reflexió tàctica i ben versats en l'art de la política, en afrontar una discussió sobre la seva estratègia al País Valencià es refugien en declaracions de principis, lògiques colpidores i juraments de fidelitat als Països Catalans per defugir el debat real, que no és un altre que la racionalitat de la seva estratègia per als objectius polítics que persegueixen, entesa com la correspondència entre finalitats i mitjans.

6. Perquè el debat real és sobre l'estratègia. Hi ha qui interessadament ha volgut plantejar el debat en termes de si Esquerra ha d'existir o no al País Valencià o a les Illes. Però aquest és un debat desenfocat: la seva existència cal prendre-la com una dada de fet, i el que cal debatre, en tot cas, és la seva estratègia.

7. A aquestes alçades, sembla prou clar que si el nacionalisme vol ser un actor polític rellevant al País Valencià ho ha de fer a partir del reconeixement, i posada en valor, de la seua pluralitat interna. L'agregació de punts de vista diversos en un mateix projecte estratègic és l'únic camí per agrupar els  consensos suficients a la societat valenciana. La política estrictament ideològica, la que no fa cap reflexió estratègica, pot tindre la seua raó de ser però en tot cas no és útil per a l'arena electoral.

I, tot i que Fuster l'encertà quan va dir que s'estimava més una escola valenciana que tres o quatre coalicions -mal coaligades- que seran tan "nacionalistes" com vulguen però que no alcen un gat pel rabo, avui sabem que algunes conquestes estratègiques no sobreviuran, ni es podrà fer cap nou avenç significatiu –ni tant sols recuperar terreny perdut- en matèria lingüística, educativa, comunicativa, social, mediambiental o d'infrastructures  si no és amb una presència política i institucional forta i continuada del nacionalisme. I això no passa per opcions testimonials.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Més opinions de Jordi Muñoz
Indica publicitat