El sociòleg i periodista Salvador Cardús ha fet un anàlisi del significat polític i social de les consultes populars per la independència esdevingudes a Catalunya els darrers mesos a un article a La Vanguardia.

Segons l’autor de l’escrit, “a les consultes populars que s’estan celebrant sobre la independència de Catalunya es plantegen fonamentalment dos grans interrogants, pels quals només existeixen moltes hipòtesis interessades i poques respostes”.

La primera incògnita que planteja Salvador Cardús és “que no sabem quina importància política i social tenen, en realitat, aquests referèndums”, i el segon interrogant és “el desafiament que les consultes poden fer, no ja als partits polítics, sinó al propi independentisme”. “Per una banda està la qüestió de la importància política de les consultes –ha indicat Cardús-. Es podria dir que les consultes no han tingut gairebé cap transcendència. Els dos rotatius de més difusió a Catalunya no van mostrar el diumenge passat el menor interès per les consultes i no els van dedicar cap atenció informativa. El mateix dia, la televisió nacional catalana va considerar que les consultes mereixien el quart lloc informatiu, just després de la detenció d’etarres i dels diversos accidents climàtics d'arreu del món”.

Ambdues evidències indiquen, segons Salvador Cardús, que és “raonable que alguns considerin sincerament que les consultes no tindran transcendència política, que no suggereixen cap canvi de fons en les actituds dels ciutadans i que tot es redueix a pur esteticisme”, i ha subratllat que fins i tot “es pot pensar que s’ha d’actuar amb responsabilitat per tal d’evitar que l’escuma creixi i s’acabi creant un perillós sentiment de frustració”. L’autor de l’article ha dit que “potser aquesta és la bona interpretació” de les jornades refrendatàries, però ha advertit que “també existeixen d’altres” interpretacions: “Per exemple, que en els tres anys d’Estatut cada dia més catalans arriben a la conclusió que aquest no ofereix un horitzó polític, social, econòmic i cultural que ambicionen”. “Que l’encaix a Espanya a deixat de tenir interès, per no dir que és un llast [...]. Que ja és l’hora de provar la independència” són altres conclusions que l'autor de l'article posa sobre la taula, i ha continuat assenyalant que “un vint per cent de vots ja és molt més que el que obtenen els partits polítics” tenint en compte “el marc d’apatia informativa” de la societat.

Finalment, Cardús ha conclòs que “el temps dirà quina de les interpretacions és la correcta”, tot i que ha vulgut explicar amb més deteniment el segon dels grans interrogants referit a la influència de les consultes al món independentista català: “El moviment social hauria de prevaldre per sobre de qualsevol èxit o derrota electoral de les consultes, inclús per sobre de qualsevol derrota al Parlament. [...] L’amenaça de la fragmentació es troba a flor de pell [...] L’independentisme ha d’omplir-se de contingut si vol ser alguna cosa més que una simple força. [...] El seu èxit rau en convertir-se en una corrent política central, un main stream que canviï el curs de la nostra història”.