La velocitat a la que es desenvolupen els tempos de la política des de fa alguns mesos no són fàcils de païr ni pels més agosarats. La sensació de Dragon Khan que hem viscut en alguns moments de la nostra història recent ha donat pas a una acceleració d'aquelles que et fan sentir que el cos deixa enrere l'estómac.
Després d'un cap de setmana en que tots plegats intentàvem assimilar els diferents posicionaments sorgits durant la celebració del darrer Debat de Política General, entre els del sí, els del no i els del "ni sí, ni no, ni tot el contrari", hem començat el dilluns amb foc creuat entre Rajoy i Mas, l'un des del Kazajstán i l'altre des de Brussel·les. Aquell que vulgui internacionalització de la "cosa catalana", aquesta vegada n'ha tingut per atipar-se i repetir plat.
Per part de Rajoy, res de nou sota el sol. El president espanyol continua obstinat en mantenir el clàssic diàleg per a sords. Digueu-me, si no, com hem d'interpretar paraules com "creo que se han dado muchos pasos, a mi juicio equivocados, que van en la dirección contraria a la que va el mundo". Senyor Rajoy, de quin mon parla? En nego a creure que l'home que governa Espanya és tant curt de mires com per creure's que el més de milió i mig de persones que van enllaçar França amb el País Valencià la darrera Diada, s'han equivocat de direcció? Qui va contra direcció, senyor Rajoy?
Rajoy sap molt bé què és incomplir un programa electoral de dalt a baix, sobretot ara que congelarà les pensions"
Diu el líder del Partit Popular espanyol que "un dirigente político, antes de tomar una decisión, debe pensársela dos veces, darle una vuelta y la otra, y valorar muy bien las consecuencias". Vol dir, amb aquestes paraules, que si el president Mas acaba convocant la consulta pel dret a decidir s'estarà condemnant al foc etern? Va en contra de la llei complir amb allò que s'ha promès en un programa electoral? Sóc conscient del caràcter retòric de la meva pregunta; el senyor Rajoy sap molt bé què és incomplir un programa electoral de dalt a baix, sobretot ara que acaba d'anunciar la congelació de les pensions, l'última promesa electoral que li quedava per trencar.
L'Estat demana diàleg a l'hora que torna a fer gala del discurs de la por, la resignació i l'amenaça. I així no es construeix un futur. Tal com va dir el president Mas des de Brussel·les, "aquella època en què un dirigent català anava a Madrid i tornava amb un pacte tot esperant que es respectaria ja no tornarà" perquè el que ara passa a Catalunya "ja no és una qüestió de diners".
El dilluns va acabar amb un Montoro que, amb el seu clàssic estil "en blanc i negre", anunciava que en els pressupostos del 2014, l'Estat reduirà la inversió a Catalunya en un 25%, no sense abans recordar la generositat del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), -sense dir que es tracta d'un crèdit amb interessos que hem de tornar- i que la disposició addicional tercera de l'Estatut no es pot complir perquè no hi ha diners.
Sembla que se n'enfotin…
