He visitat, juntament amb la meva companya, la capital del País València. L’estada ha estat curta però, tot i així, ens ha servit per donar-nos compte de quina és la situació del valencià, la denominació que rep la llengua catalana en aquestes contrades.
A nivell de llengua escrita, vam poder constatar que l’àmplia majoria de rètols de les botigues i els comerços estaven en castellà. I quan dic àmplia majoria, vull dir amplíssima, car només recordem un que posava “Moda en pell” com a honrosa excepció davant l’hegemonia de la llengua castellana. Per la seva banda, l’administració, en relació a l’ús escrit de la nostra llengua, no fa variar la tònica general ja que l’empra en comptagotes. La llengua al mapa de la ciutat que ens van proporcionar a l’oficina de turisme de l’Estació del Nord, els senyals que vam trobar a la via pública advertint d’obres i les inscripcions dels vehicles de la neteja de la ciutat estaven en castellà, amb l’excepció de quan fan referència als noms “Generalitat Valenciana” o “Ajuntament de València”.
Respecte a l’ús oral, ni a la recepció de l’hotel on ens vam allotjar, ni a l’oficina de turisme, ni a les taquilles i punts d’informació de l’Oceanogràfic que vam visitar ens van respondre en la nostra llengua. Tracte i amabilitat exquisida, però en llengua castellana. Aquest fet, vam poder constatar, que era extrapolable a cambrers, taxistes i conductors d’autobús amb la diferència que en la majoria de casos repetien en castellà el que tu els hi havies dit en català. Cal esmentar, que en alguna ocasió, ens van respondre en la nostra llengua però també, en contraposició, en d’altres, ens van instar a usar la llengua espanyola amb frases de l’estil “En castellano, que no soy de Valencia”.
Pel que fa al comportament dels valencianoparlants, vam observar, en les poques converses que vàrem copsar en bars i restaurants, que totes aquelles persones que entre elles parlaven en valencià, ràpidament, passaven al castellà si, o bé no coneixien a la persona o sabien que no parlava en valencià. Una actitud acomplexada i plena d’autoodi que provoca que siguin victimes i botxins, alhora, i que acompanyada de la inacció, deixadesa i semenfotisme de l’administració envers la llengua que, únicament potencia el secessionisme del valencià respecte del català, genera un còctel que farà desaparèixer, per sempre més, el valencià de València.
Dit això, estic d’acord en què es tracta d’una visió obtinguda en poc temps i al centre de la ciutat, però, gosaria dir, malauradament, que gens esbiaixada de la realitat. Si no s’adopten mesures podria esdevenir, sense cap mena de dubte, un fidel reflex de la situació de la llengua a la capital de Catalunya. Mesures que, òbviament, no només depenen del foment que l’administració cal que dugui a terme, sinó també de la gran part de catalanoparlants que hauria d’abandonar l’actitud mesella i acomplexada de renunciar a la llengua pròpia quan l’interlocutor al qual s’adreça no és catalanoparlant. Si veritablement volem que el català no retrocedeixi més, s’incrementi el seu ús social i es converteixi en la nostra llengua nacional, cal que els catalans l’emprem sempre i per a tot. Ara que ve Nadal, em sembla força escaient demanar als catalans que s’estimin més el català ja que és la pedra angular, el nervi central de la raó d’ésser de la nostra col•lectivitat.
