Que el premi Planeta es falla atenent a consideracions no estrictament literàries no és cap secret. Però el veredicte del jurat -per quatre vots a tres- d'ahir va confirmar que, a banda de ser una maniobra comercial de primera magnitud, ho és també política. I, així, José Manuel Lara ha entregat els 601.000 euros de premi a una de les personalitats més escabroses del panorama mediàtic espanyol: Fernando Savater. Amb ínfules d'enfant terrible, el donostiarra va guanyar-se una certa fama de filòsof inquiet i polemista. Amb l'edat, les seves postures personals i polítiques s'han tornat erràtiques.
Lluny queden els temps en què Savater signava llibres amb Javier Sádaba i demanava la legalització d'Herri Batasuna. Com a cofundador d'UPD amb la sinistra Rosa Díaz i els seus adlàters de la brunete mediàtica', s'ha dedicat a signar tot quant manifest anticatalà i antibasc li queia a les mans. Es venta de ser antinacionalista, però en la seva biografia oficial es considera "defensor de la Constitució Espanyola i de la unitat de l'Estat". I ha estat donant suport i munició a Ciutadans, aquest partit també antinacionalista com ell però que només sap parlar de qüestions nacionals, nacionals espanyoles, és clar. Però tot i aquestes connivències amb l'espectre més tronat de la política catalana i espanyola, Savater ha sabut, històricament, arrambar-se al poder que més li convingués. Ell va ser, per exemple, un dels savis' contractats per Zapatero per tal de redefinir el model de mitjans públics. En aquest comitè hi era, per cert, Victòria Camps, vicepresidenta del CAC i membre del Foro Babel. El resultat va ser un document que no considerava per a gairebé res la pluralitat nacional i lingüística que dicta la Constitució que tant diuen adorar.
Casos com aquest obliguen a reflexionar sobre si és lògic que algú com Lara tingui, per exemple, control sobre un diari com l'Avui -i cal dir que es va recórrer a ell a manca de grups genuïnament catalans-. Ell sempre explica que les empreses no tenen ideologia, però no està de més assenyalar que, amb la mateixa naturalitat que aguanta les pèrdues del diari nacional en català per conveniència política, amb l'altra mà finança els intel·lectuals més rancis i espanyolistes amb cent quilets de les antigues pessetes. Es fa urgent recuperar un cert control dels agents culturals del país, perquè estiguin en mans responsables.
