Les set Doc sessions de Convergència han tingut una característica molt important. CiU, Artur Mas i el seu home de confiança, David Madí, han trencat amb l'estratègia dels darrers anys que els va portar al fracàs i han entès que un nou estil obert al diàleg amb la societat i no confonent els enemics els comporta unes majors expectatives d'èxit.
Aquestes Doc sessions tenien la voluntat de ser obertes a la pluralitat del país, cosa que només s'ha aconseguit en una petita part, ja que la immensa majoria dels assistents han estat gent i militants de CiU. Però cal reconèixer que la idea ha funcionat.
El nostre col·lectiu, que ha seguit de prop aquestes jornades, ha assistir a la darrera sessió, Nació CiU', amb la que crèiem que CDC imposaria a CiU anar més enllà del discurs professional i pragmàtic de Josep Antoni Duran i Lleida. La decepció, però, ha estat total. El gran objectiu per Mas és el concert econòmic que ja demanava fa més de 30 anys Ramon Trias Fargas, i usar el dret a decidir per demanar aquest concert i més infraestructures sense que ningú s'espanti. Ni els poders fàctics espanyols, ni els assenyats' poders econòmics catalans, ni una gran part dels panxacontents' que així potser voten CiU en comptes del PP.
L'estratègia i el realisme d'Artur Mas poden funcionar, després de la campanya de desgast contra el tripartit i que el propi govern de la Generalitat no hagi sabut o pogut donar-hi la volta. Però Mas, que sembla que per fi ha agafat les rendes de la campanya electoral amb una certa fermesa, deu ser conscient que la seva proposta decebrà als centenars de milers de persones que han votat a les consultes i als votants cansats d'ERC. I difícilment arrossegaran ni un sol vot del sectors joves sobiranistes. Caldrà que el seu equip de campanya valori en una balança el que perd i el que guanya.
CiU, amb el pujolisme, va aplicar la política del coitus interruptus', -tot i que possiblement aquesta no va ser l'única causa del declivi demogràfic del país- però hi havia la garantia Jordi Pujol, de qui una part del país li reconeixia la seva èpica. Ara, Convergència no té aquest avantatge.
s trist que en aquests moments Mas i el seu equip no entenguin que Catalunya està canviant. Que més d'un 60% de la població no va signar els pactes de la transició, que a les noves generacions l'avi Pujol els comença a caure lluny, i que el que necessita el país, amb seny i responsabilitat, és sortir d'una vegada de la gàbia espanyola, que no només ens assimila nacionalment, sinó que ens esquila econòmicament.
Que necessitem, doncs, el nou estil de Mas? El felicitem. Els canvis estratègics de David Madí? El felicitem. Però el país necessita molt més, necessita rauxa, necessita una nova classe dirigent, sense pors, capaç de superar l'establishment espanyol i català.
Potser amb l'opció de Reagrupament, de la CUP, d'ERC, no n'hi ha prou, i també es necessita un centre-centredreta nacional potent. Però si no és valent, no ens en sortirem. Per què, què vol dir que el país encara no és madur per a l'autodeterminació? Que s'ha provat? Que s'ha posat tota la carn a la graella? Que s'han utilitzat tots els mitjans?
Molts ciutadans, i la majoria de catalanistes, nacionalistes i independentistes estan desenganyats amb la classe política i, pitjor encara, amb la classe dirigent del país. I d'això, segur que Artur Mas en sap molt. Ara, si vol ser president, el que necessitem és una persona que, vingui d'allà on vingui, sigui capaç d'arriscar. I qui no assoleixi aquesta fita, no se'n sortirà.
Quan diem això no volem col·locar el país al precipici. Però, o som capaços d'assolir una societat nacional potent i actuar sense complexes, unint fermament tots els que desitgem la consolidació de la nació catalana, o de la divisió només en pot sortir el que ha passat a Euskadi: que el nacionalisme espanyol faci el que nosaltres no hem sabut fer, unir-se a contranatura per desnacionalitzar el país, per acabar amb tota la reconstrucció nacional que fins ara s'ha fet. Euskadi és un exemple que no hauríem de perdre de vista.
