Després que el CEO deixés clar que més del 70% de la població sent desafecció cap a la política i, pitjor encara, cap a la classe política. Després del fracàs del finançament i el procés de l'Estatut, ara sembla que els nostres polític volen tornar a la infantesa i volen fer-nos jugar a les cases de nines o a fer casetes, sense adonar-se que el que cal canviar en profunditat és la llei electoral, el finançament dels partits i les maneres d'actuar dels aparells d'aquestes formacions, que fan impossible la proximitat a la gent, als seus problemes, als seus anhels i a les seves reivindicacions.
Primer va començar Convergència, amb l'ara aigualida Casa Gran del Catalanisme, que el primer que va fer, va ser destruir l'únic element seriós que havia fet aquests últims anys la formació, que era la Fundació Ramon Trias Farga, convertint-la en una entelèquia comandada, ara, per Agustí Colomines, l'antítesi de persona capaç de crear adhesions. L'únic encert de la Casa Gran, cal reconèixer-ho, després del fracàs en el camp intel·lectual, universitari i de la societat civil, ha estat la tasca desenvolupada des de l'equip d'Àngel Colom, que convertit amb el Josep Maria Sala de CiU, està fent una tasca positiva en la catalanització de la nova immigració. La Casa Gran de CDC, però, no aconsegueix arrencar, i en el si del partit, sorgeixen noves agrupacions liberals, sobiranistes o col·lectius gais -com Convergais, Livergència, etc.
Però a pesar del fracàs de la fórmula, el PSC no vol ser menys, i tot i tenir ja diferents grups organitzats al Baix Llobregat de caràcter més espanyolista o el Nou Cicle catalanista de Raimon Obiols o Antoni Castells, també volen fer la seva caseta, La Casa Comuna'. Tampoc sabem en quin estat està Ciutadans Pel Canvi, o el Partit Demòcrata de Maragall. I ara, quan ja pensàvem que ho havíem vist tot, en una reunió de l'executiva d'ERC, es planteja La Casa de l'Esquerra Nacional'. Què està passant? Res més que l'evidència de la desesperació dels partits polítics tradicionals davant del desconcert que provoquen a la ciutadania.
s la solució, doncs, anar muntant casetes', o el que necessita realment el país són nous lideratges, oblidar-se d'estratègies que s'han anat estimbant contra el mur d'Espanya, i ser capaços de crear una alternativa plural, de país, capaç de deixar de pidolar a l'Estat i enfrontar-se a la realitat que amb Espanya no hi ha res a fer.
En el conscient i el subconscient de la majoria de dirigents polítics i de la societat civil, i cada vegada més en el món econòmic, hi ha el plantejament negatiu i desmobilitzador que no hi ha res a fer. Per això la política que pretenen els partits, de tancar-se a les casetes' o castells', no condueix enlloc. El que cal és construir una gran alternativa que avui, al segle XXI, ha de venir complementada per un espai de comunicació que li doni suport.
