Després de la seva segona Assemblea Nacional, sembla que Reagrupament es consolida -tot i que encara es mantenen moltes incògnites de futur-, i Laporta es dibuixa per encapçalar una opció política independentista a les properes eleccions nacionals.
La classe política, les seves organitzacions i la seva claca mediàtica preparen tota l'artilleria per batre i desprestigiar aquesta operació política i, a la vegada, ni informen ni analitzen perquè sorgeix Reagrupament i el laportisme.
El nostre Col·lectiu, que des de fa mesos observa amb atenció els moviments que s'estan produint al si de l'independentisme, d'ERC i de CiU, vol donar a conèixer una sèrie de consideracions que ens fan entendre que els principals responsables del sorgiment d'un nou independentisme són, precisament, els dirigents d'Esquerra i Convergència.
Els d'ERC, amb la direcció col·legiada Carod-Puigcercós-Vendrell, cadascú en la seva funció, col·loquen aquesta força política en el seu millor moment, però amb l'aposta del govern tripartit, feta per nacionalitzar els PSC i convertir l'independentisme en una força de govern, no acaben de sortir-se'n. Es treballa, es governa, però una part dels electors independentistes no entenen l'operació i, a més, després de l'afer de Carod-Rovira a Perpinyà, comença una gran erosió interna. El trio de dirigents que havia fet fer el cim a ERC s'enfronta i sorgeixen, des del sector de Joan Puigcercós, Joan Carretero, per una banda, i Uriel Bertran, per l'altra.
La crisis estava servida, i la unitat de l'independentisme, tocada. La tensió Carod-Rovira i Puigcercós continua i la tasca de govern del tripartit no convenç a alguns sectors. I menys encara, l'estratègia de nacionalitzar el PSC i la de convertir ERC en una força que es desprèn del contingut "republicà" per substituir-lo per la paraula ESQUERRA. Aquest canvi provoca que hi hagi uns sectors, més o menys importants, que senten la necessitat de crear una nova força política i se senten expulsats d'ERC. Militants republicans de tota la vida, maçons, liberals, i homes i dones de centre-dreta que eren a Esquerra perquè creien que era un partit molt ampli basat única i exclusivament en els valors republicans. A més d'aquests problemes ideològics, sorgeixen problemes personals entre els militants, per les maneres de fer, per les estratègies organitzatives, per certs tocs autoritaris, etc.
Tot plegat provoca que aquells que volen col·locar la nació per davant de l'esquerra, i anar directament a la independència, generin un moviment que ha acabat convertint-se en Reagrupament, avui una força orfe potser al cinturó roig català, però amb una representació important a la Catalunya interior. Al fenomen Reagrupament, a més, caldria afegir-hi la personalitat especial i diferencial de Joan Carretero, que amb la seva peculiaritat expressiva i de continguts, parla i fa plantejaments fora dels estàndards del políticament correcte.
Evidentment, però, no totes les persones que avui formen Reagrupament procedeixen del graner d'ERC, o dels seus desenganyats. Una part important ve de l'altre graner, CiU, i fonamentalment de CDC.
Convergència, abans amb Pujol i ara amb Artur Mas, ha jugat i ha instrumentalitzat l'independentisme. A l'etapa de Pujol es va tolerar la presència de militants independentistes i es va permetre que la JNC exhibís les seves juvenils reivindicacions, però quan es feien més grans, se'ls donava un càrrec públic i se'ls deia que calia que fossin bons nois. Als independentistes de sempre, per la seva banda, se'ls mantenia dins l'armari. Aquest fet, juntament amb la política de coitus interruptus' en la qüestió nacional, va provocar que una franja de votants convergents estiguessin cansats i volguessin sortir de l'armari. Eren conscients que tot i les declaracions d'algun entorn d'Artur Mas, l'independentisme el guardarien a l'armari l'endemà de governar, i que la permissivitat era una estratègia per erosionar el vot dual amb ERC.
Però la societat està canviant, l'independentisme ha agafat carta de naturalesa i de normalitat, i alguns votants de CDC, primordialment del món comarcal, han fet el salt a Reagrupament.
Aquests militants d'ERC i CiU, a més d'exigir ja una estratègia netament independentista, creuen que no hi ha dirigents al país per portar-la a terme, estan majoritàriament decebuts dels actuals i passats caps de llista, i busquen desesperadament un líder que encapçali la seva opció. I així sorgeix el laportisme, que tot i ser feble políticament, genera il·lusió a causa dels èxits esportius i a l'estat d'ànim que ha creat, en un país cansat de perdre, perdre, que vol guanyar ja.
De qui és, doncs, el problema? No és de Carretero o Laporta, que aprofiten l'onada, sinó dels actuals dirigents que mantenen el país adormit en les seves reivindicacions i amb un estatus quo pactat a la transició que la majoria del país actual ni va el·laborar ni va pactar, ni va votar.
El Col·lectiu Joan Crexell no dóna suport ni a ERC, ni a CiU, ni ara a Reagrupament. El que voldríem és seriositat i unitat, i menys personalismes. Volem fermesa i lideratge en un marc unitari de tot l'independentisme. Necessitem el nostre Alex Salmond i, de moment, no el veiem enlloc.
