Aquest diumenge Francesc Pardo prendrà possessió de la diòcesi de Girona. El relleu es produeix un mes després que Joan Piris substituís Francesc Xavier Ciuraneta a Lleida. Culmina, d'aquesta manera, un procés de canvis a dues de les diòcesis de l'Església catalana, a l'espera que es produeixi el nomenament d'un o dos bisbes auxiliars a l'arxidiòcesi de Barcelona.
El nou bisbe de Girona, Francesc Pardo, és un home moderadament obert, vinculat a la Unió Sacerdotal, una associació de preveres fundada per Manuel Bonet Muixí i Pere Tarrés, plenament identificats amb el Concili Vaticà II. Profundament coneixedor de la realitat de l'Església catalana, ha estat durant molts anys el director del Centre d'Estudis Pastorals. Pardo és el primer bisbe del que podríem anomenar la "generació del Concili Provincial Tarraconense", celebrat l'any 1995 a Sant Cugat. Ell va ser el ponent del quart tema d'aquest esdeveniment eclesial, el que va tractar sobre la coordinació interdiocesana. Justament aquest aspecte, el de l'enfortiment dels lligams de les diòcesis que formen l'Església catalana, continua sent una assignatura pendent en molts sentits. Els partidaris que l'Església catalana perdi progressivament el seu perfil propi no només estan fora de Catalunya. No és cap secret que una part de l'episcopat català se sentiria més còmode amb una Església allunyada dels postulats i dels principis dibuixats en el document col·lectiu de la Conferència Episcopal Tarraconense Arrels cristianes de Catalunya. Per la seva banda, Carles Soler Perdigó es va acomiadar de la seva diòcesi fa deu dies i, amb tota justícia, ha rebut mostres d'afecte i de reconeixement. No ha estat gens fàcil la seva tasca a Girona. Ha hagut d'afrontar moments i reptes difícils, com ara l'envelliment del clergat, la manca de vocacions i les reiterades peticions que condemnés els membres del Fòrum Alsina. Carles Soler Perdigó ha sabut superar totes aquestes dificultats amb mà esquerra i sense fer massa soroll. Malgrat les dificultats, mai ha perdut el bon humor i el tracte dialogant amb tothom. Tot un mèrit. Al mateix temps, ha impulsat el paper dels laics i, sobretot, la reestructuració de les parròquies, una mena de reconversió industrial davant la manca de capellans. El balanç del seu pontificat és clarament positiu i satisfactori. En línies generals, aquesta és la impressió generalitzada en ambients eclesials, socials, polítics i culturals gironins. Carles Soler Perdigó ha estat durant prop de vuit anys un bon pastor de la diòcesi de Girona. Els qui reclamaven insistentment que calia un bisbe dur que amb mà de ferro posés "ordre" i desmuntés, pedra a pedra, la seva obra i la del seu antecessor, Jaume Camprodon, no s'han sortit amb la seva.
