El proppassat divendres, el bisbe Joan Carrera va ser trobat inconscient en la seva habitació del Santuari del Miracle. La primera intervenció dels metges que van acudir immediatament al Santuari, amb una ambulància medicalitzada, li van salvar pràcticament la vida. Traslladat ràpidament a l'Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa, li van diagnosticar un vessament cerebral generalitzat molt greu, per la qual cosa van decidir el seu trasllat en helicòpter a l'hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona, on hi ha una de les millors unitats de neurocirurgia. Una intervenció quirúrgica la mateixa tarda del divendres es va estabilitzar. A hores d'ara, el seu estat continua sent gravíssim, fins i tot crític en alguns moments. En coma induït des del divendres, Joan Carrera manté les seves constants vitals. Dilluns es va descartar una nova intervenció, a l'espera de la seva evolució. Continua ingressat a la unitat de cures intensives de la Vall d'Hebron.
La notícia de la greu malaltia sobtada del bisbe Carrera ha causat una gran consternació no només en ambients eclesials, sinó també en el món polític, cultural i social. Joan Carrera s'ha distingit, al llarg de la seva trajectòria com a capellà de barri, vicari episcopal i bisbe auxiliar, com un home obert, integrador, valent i compromès, des de l'estricte fidelitat a l'evangeli. Des dels temps del franquisme, on va impulsar iniciatives en defensa dels presos i l'editorial Nova Terra, és una figura respectada i valorada per polítics de la dreta, el centre i l'esquerra. Profundament defensor del perfil propi de l'Església catalana -el document Arrels cristianes de Catalunya és en gran part obra seva-, ha compaginat les seves conviccions catalanistes i de defensa del país amb el treball i l'acolliment dels immigrants en barriades populars de l'àrea metropolitana. Eclesiàstic amb una sòlida projecció pública, és autor de nombrosos llibres d'assaig i articles periodístics i participa regularment en tertúlies radiofòniques i televisives.
Pel que fa a l'Església, mai no s'ha amagat de les seves conviccions i ell ha estat, per exemple, l'únic bisbe que s'ha atrevit a defensar que l'Església espanyola havia de demanar perdó per la col·laboració amb el règim franquista. I curiosament és el referent de grups, moviments i cristians de molt diverses sensibilitats. Només els integristes li tenen votada. Els anys setanta els reductes més intransigents del règim el perseguien amb el lema "Carrera al paredón" i va patir alguna agressió. Avui, quaranta anys més tard, els integristes catalans i espanyols també el tenen en el seu punt de mira. Ell, però, mai ha perdut el seu bon humor i la seva gran bonhomia.
