Quan el dissabte, a la inauguració de les noves dependències del Bisbat de Sant Feliu, el nunci del Vaticà a Espanya, Renzo Fratini, va anunciar que aquesta setmana es produirien importants novetats en relació amb el litigi per les peces d'art de la Franja de Ponent, tot feia suposar que s'assoliria un acord entre les parts enfrontades. Aquesta era, si més no, la impressió a Lleida i a Catalunya. En canvi, la realitat ha estat ben diferent.
El bisbe de Lleida, Joan Piris, ha estat obligat a rendir-se, a retirar-se del procés civil que dirimeix la propietat de les peces d'art. Les pressions que ha rebut Joan Piris dels seus superiors han estat tan grans que finalment ha hagut de claudicar. No obstant això, el procés continua i la via judicial no s'ha tancat en absolut. El Vaticà, doncs, en lloc de triar la via de l'entesa, l'acord i el tancament de les ferides, ha preferit la línia dura, la línia de la batalla judicial i de la confrontació. I com recordava ahir un dels experts jurídics que més en sap d'aquest llarguíssim litigi, Josep Casanovas, el litigi està sub judice, per la qual cosa els acords o pactes són paper mullat mentre no hi hagi una sentència ferma.
Si s'hagués arribat a un acord sobre la gestió compartida de les peces d'art -a pocs dies de la visita del Sant Pare a Catalunya- el conflicte hauria entrat en vies de solució. Ara es pot eternitzar. Els principals elements del litigi continuen vius: la Llei de Patrimoni Cultural, les resolucions del Parlament de Catalunya i el paper protagonista del Consorci del Museu, format per la Generalitat, la Paeria, la Diputació de Lleida, el Consell Comarcal i el Bisbat. Una vegada més, el Vaticà ha actuat, en aquest cas concret, amb una clara voluntat d'afavorir els interessos de Barbastre i de sotmetre's a les fortíssimes pressions polítiques que ha rebut des del primer dia.
A poc a poc ja s'han anat coneixent alguns detalls -el llibre El complot, d'Eugeni Casanovas, n'és una mostra- de la barroera actuació del Govern socialista. Les recents declaracions de l'expresident Marcel·lí Iglesias -catalanoparlant- i de qui havia de ser l'arquebisbe de Barcelona, Manuel Ureña, provoquen vergonya. En aquest trist litigi, els hooligans espanyols i valencians, a Roma, a l'Aragó i a Madrid, que han maniobrat fins aconseguir que el Vaticà es doblegués a les seves demandes, fan escruixir.
Es miri com es miri, només es pot qualificar d'escandalós el fet que mai, absolutament mai, les diferents instàncies judicials del Vaticà hagin volgut entrat en el fons de la qüestió: la propietat documentada de les obres. Algú s'imagina que un tribunal no admetés com a prova la documentació que acredita una propietat en qualsevol altre àmbit que no sigui l'Església? Al rerefons de tot plegat hi ha l'obsessió anticatalana, intel·ligentment remoguda amb motivacions polítiques, que també afecta l'Església.
Si algú encara ho dubta, pot llegir el llibre L'informe final de la visita apostòlica de 1928 del nunci Tedeschini a Catalunya que s'acaba de publicar de l'historiador eclesiàstic Ramon Corts. Fruit d'una investigació exhaustiva, el llibre narra, amb pèls i senyals, els judicis, les opinions, la fòbia i el sectarisme del nunci Federico Tedeschini en l'informe secret que va trametre al cardenal secretari d'Estat del Vaticà, Pietro Gasparri, sobre la qüestió catalana, Montserrat, el Foment de la Pietat catalana, l'Obra d'Exercicis Parroquials, els seminaris, els religiosos, els bisbes, el catecisme i altres institucions. Una i altra vegada la mateixa tesi: "El catalanisme és excloent i genera odi contra Espanya".
