El cas Galinsoga, director de La Vanguardia imposat pel dictador Francisco Franco, torna a l'actualitat gràcies a les cròniques del periodista Enric Canals.
Luis Galinsoga és designat director de La Vanguardia per Franco l'1 de maig de 1939. Objectiu: espanyolitzar el diari dels Godó.
El 21 de juny de 1959 Galinsoga va a missa a l'església de Sant Ildefons. La missa, en temps preconciliars, és en llatí però es predica, segons l'hora, en català o en castellà. L'homilia d'aquella missa és en català. Galinsoga protesta al sacerdot i pronuncia una frase històrica: "Todos los catalanes son una mierda". Posteriorment, una campanya contra La Vanguardia, contra Galinsoga i contra Franco es posa en marxa. El dictador destitueix el director el 5 febrer 1960.
Fins i tot el dictador Franco va haver de cedir en el cas Galinsoga. Fou una victòria de la democràcia"
Aquest cas comporta tres lliçons per la Catalunya actual i el seu procés sobiranista. Un procés pacífic i democràtic que hauria d'alegrar els demòcrates d'Espanya.
Primera lliçó: un mitjà de comunicació està format per empresa, direcció, redacció i lectors (escoltes, televidents, internautes). Un mitjà s'ensorra si va en contra dels sentiments, interessos i conviccions dels seus lectors que, en aquest cas, són del poble de Catalunya.
Segona lliçó. El poble català pot reaccionar ara, si cal, com ho va fer en els anys 1959 i 1960. Fins i tot el dictador Franco va haver de cedir en el cas Galinsoga. Fou una victòria de la democràcia que, a Catalunya, sempre va lligada a l'enfortiment de l'autogovern. Avui, la democràcia implica dret a decidir i legitimitat de la sobirania. Una Catalunya tan sobirana al segle XXI com ho és Espanya.
La tercera lliçó té caràcter eclesial. L'episodi Galinsoga comença a un temple quan el director de La Vanguardia menysprea el català i envia els catalans a la merda. Joves laics catòlics, liderats per Jordi Pujol, foren els qui realitzaren la campanya contra Galinsoga. Les seves motivacions eren patriòtiques i cristianes. L'Església a Catalunya està històricament arrelada al poble. L'actuació del nous bisbes catalans i dels joves sacerdots ha d'enllaçar amb la línia dels seus predecessors: han de sintonitzar amb la pastoral "Arrels cristianes de Catalunya" i amb les resolucions del Concili Tarraconense.
