Des d'aquesta òptica, laboristes, liberals i conservadors es conjuraren per trobar una resposta a les proclames sobiranistes de l'SNP i decidiren augmentar l'autonomia del Parlament de Holyrood per mitjà de la llei d'Escòcia. Però la resposta fou molt lenta i la segona victòria de l'SNP, aquesta per majoria absoluta, féu obsoleta la reacció unionista.

El projecte sobiranista del primer ministre Alex Salmond rebia per fi el suport de la majoria de diputats a la cambra i modificava completament l'agenda política escocesa, amb un horitzó molt clar: el referèndum del 2014. Ara bé,  l'oposició formada per laboristes, conservadors i liberals, continuà amb una agenda política que havia quedat superada per les circumstàncies i va decidir aferrar-se a una estratègia gairebé perduda: buscar el suport dels escocesos gràcies a una minsa reforma de la devolució política.

Val a dir que cap d'aquests partit s'havia presentat a les eleccions del 2011 amb la llei d'Escòcia al programa, però tampoc no tenien una carpeta constitucional prou sòlida per plantar cara a l'independentisme creixent dirigit per Salmond, una veritable piconadora electoral. Així doncs, decidiren promoure la reforma de la devolució amb la Calman Comission, en què no participava l'SNP.
L'abisme entre l'agenda política a l'Escòcia del 2007 i del 2012 és tan enorme que l'aprovació d'una llei que un dia fou vista com un pas endavant és gairebé un autogol a l'unionisme
L'aprovació de la llei d'Escòcia al Parlament de Holyrood ha certificat ara fa pocs dies no només la inutilitat de la reforma, sinó també la seva naturalesa gairebé ridícula per als escocesos en comparació amb l'horitzó d'un referèndum sobre la plena sobirania fiscal i la secessió. La llei, de fet, ni s'arribà a votar i fou aprovada per unanimitat enmig d'un debat estrany.

Mentre els ministres de Salmond titllaven la llei d'obsoleta i superada pels esdeveniments, però al cap i a la fi bona per a Escòcia després de la negociació a Londres, l'oposició intentava fer veure que, fet i fet, és un pas endavant per a l'autonomia política. Val a dir que la llei havia arribat a ser venuda com un esdeveniment històric pel fet de ser la reforma més important al Regne Unit en matèria fiscal des del 1998.

El cert és que l'esmena de la llei de devolució permet crear tributs nous al Govern, legislar sobre armes d'aire comprimit, legislar sobre els límits de velocitat i tenir un paper actiu en els nomenaments audiovisuals i a les propietats de la Corona (especialment la costa), entre d'altres competències menors. Però el seu temps era un altre, i si un dia tingué sentit, era dins el marc de l'autonomisme, abans que el referèndum del 2014 entrés a escena.


L'abisme que hi ha entre l'agenda política a l'Escòcia del 2007 i a la del 2012 és tan enorme que l'aprovació d'una llei que un dia fou vista com un pas endavant dins la carpeta constitucional ha estat gairebé un autogol per a l'unionisme. Sense un horitzó constitucional capaç de competir amb l'ambició nacional de l'SNP d'Alex Salmond, la llei d'Escòcia ha deixat en evidència la lleugeresa del projecte autonomista, que fa que les noves competències semblin engrunes d'una estratègia fallida.