el reclam de fer un Govern extraordinari allunyat de qualsevol tret presidencialista i molt transversal.

El debat iconoclasta propiciat pel rebuig frontal de la CUP a Mas va soterrar el debat de fons i no va contribuir, en cap cas, a un Govern més sensible, socialment. Almenys no pas més que aquell derivat de la correlació de forces que integraven Junts pel Si. CDC va assignar les seves conselleries a militants del Partit tractant d'acontentar sectors, fins i tot Santi Vila, refractari al Full de Ruta. ERC, en canvi, va proposar persones sense carnet en la majoria de casos i va situar Carme Forcadell (malgrat la desaprovació de CDC) al capdavant del Parlament. ERC va accentuar el perfil d'esquerres del Govern amb Toni Comín, Raül Romeva o Montserrat Bassa. I es va empassar Carles Puigdemont a la Presidència sense qüestionar si necessàriament el candidat havia de ser si o si un membre de CDC. Un fet que, per si sol, explica l'actitud de cadascuna de les parts en aquest procés. Puigdemont és un home inequívocament independentista, com Junqueras. Però a diferència del segon, Puigdemont és un home escorat a la dreta. Amb tot, el Govern de Junts pel Si ha exhibit, fins a la data, una socialdemocràcia desacomplexada en el desplegament de les polítiques del Govern.

La qüestió, no obstant, és que des del primer moment la Presidència del Govern ha apostat per dibuixar un Govern molt presidencialista i s'ha afanyat a enterrar qualsevol vel·leïtat coral.

L'equip de Puigdemont evita, al preu que sigui, compartir protagonisme amb Junqueras i manté un tracte desdenyós amb la CUP. També és veritat que la necessitat de gesticular de la CUP ha ofert la imatge d'una majoria parlamentària fràgil que, d'altra banda, no deixa de ser una conseqüència d'un pacte in extremis que responia tant al terror de CDC a precipitar noves eleccions com a la por creixent de la CUP a patir un cisma intern i una patacada electoral.