Per a Unió Democràtica de Catalunya, després de les eleccions municipals ve el moment decisiu: el partit haurà de triar --com a organització política-- si continua al servei de Josep Antoni Duran i Lleida i les seves maneres de fer i lobbies, o si, per la contra, segueix fidel als orígens d'UDC. L'etapa de la puta i la ramoneta amb Espanya, que ha durat més de 30 anys, ja no té recorregut i no existeix cap tercera via.
El propi Duran i Lleida ha provat de crear, en els darrers anys, diverses plataformes. Sempre, però, amb la protecció i suport dels poderosos, que l'han usat com a plataforma de relació amb el Madrid polític.
Aquesta actuació al servei dels poderosos de Catalunya que Duran i Lleida ha fet amb eficàcia, no li ha donat rèdits polítics sinó tot el contrari. I és estrany que un home de la seva capacitat política i intel·ligència no s'adoni del tsunami social, democràtic i sobiranista que viu Catalunya.
L'últim invent de Duran, Construïm, plataforma presentada el passat 30 de gener, ha fracassat estrepitosament. Construïm i la seva presentació s'ha convertit simplement en unes jornades de reflexió auspiciades per UDC, i l'operació d'intentar arrossegar els sectors catòlics de Catalunya i la jerarquia de l'església han estat un fracàs. Duran també ho té molt malament al si del sector històric del partit que representen Carrasco i Formiguera, l'expresident del Parlament, Joan Rigol i l'actual presidenta Núria de Gispert.
I els dubtes de l'actual vicepresidenta del govern, Joana Ortega --a pesar de l'amistat amb Duran--, juntament amb una gran majoria de militants del territori han colocat Duran en una situació dual: o es retira o dóna la batalla definitiva per quedar-se les sigles i la història d'UDC.
El temps se li acaba a Castellà: el 27S es troba a uns mesos vista i UDC haurà de definir-se"
Duran ha anat exterminant tota l'oposició i això li ha permès mantenir-se més de 30 anys en la direcció democratacristiana, convertint-se en el polític català de més llarg recorregut de la història recent de Catalunya. Sols hi ha, ara per ara, un dirigent al si d'UDC amb experiència i respectat pel sobiranisme --moviment que avui té la majoria social tant al partit com al país: Antoni Castellà.
Castellà ha sigut hàbil, i ha fet una carrera continuada en la política com a parlamentari català, i des de fa uns anys al costat del conseller Mas-Colell com a secretari general d'Universitats. Al seu entorn s'hi troba una gran part de les noves generacions formades a la Unió de Joves de Catalunya i que avui formen una majoria primordialment en el territori.
Fins ara, Antoni Castellà no ha donat la batalla frontal a Duran i ha esquivat els intents de desbancar-lo que, amb una certa discreció, ha fet Duran. Castellà ha actuat amb intel·ligència: sap que ningú no li perdonaria que fes una operació de l'estil de l'exalcalde de Vic, Josep Maria Vila d'Abadal qui, tot i l'actitud ferma que va tenir, no va arrossegar el partit.
Castellà en les properes setmanes se la juga i, amb ell, una gran part de les generacions d'UDC"
Així doncs, Castellà ha esperat --i sap esperar. Però el temps ara ja se li acaba: el 27S es troba ja a uns mesos vista i UDC haurà de definir-se. ¿Està el partit a favor de la independència o no ho està? L'entelèquia de la confederació no l'entén ningú --ni el propi Duran i Lleida-- perquè, per a confederar-se, primer cal que els estats siguin independents, i després cal que es confederin de tu a tu, en igualtat de condicions.
Castellà té un oponent evident: l'actual conseller de l'Interior, Ramon Espadaler, qui haurà de decidir si pren decisions a curt termini (que vol dir donar suport a Duran) o a mig termini, pensant, en aquest cas, en una democràcia cristiana catalana i amb UDC i la seva història.
Antoni Castellà en les properes setmanes se la juga i, amb ell, una gran part de les noves generacions d'UDC. I també cal que decideixi si és capaç d'entendre's amb la nova CDC que encapçala Artur Mas i Josep Rull.
