Ramon Barnils parlava dels espanyols en tercera persona i, invariablement, interrompia el tertulià que advocava per alguna forma d'encaix amb Espanya: "Això és regeneracionisme de primers de segle, el Maragall de l'Escolta Espanya, i ja ha fracassat".
Barnils els acusava, no pas de botiflers, sinó d'anacrònics. Quan l'escoltàvem, als noranta, a la ràdio pública, Barnils era, diríem, l'únic independentista confés que hi tenia veu. Independentista, pancatalanista i, a vegades, hispanòfob. ¿Cal dir que Ramon Barnils era, llavors, el nostre periodista preferit? Amb tot, no sempre l'enteníem: al santcugatenc li agradava de tancar discussions amb el report d'una dada, desconeguda per a la majoria, que sovint nosaltres, massa joves, no sabíem interpretar. Barnils, sobretot en l'escriptura, tendia a la cripticitat: per fer sentit complet dels seus textos, poc proclius a l'argumentació, diguem-ne, sil·logística, calia descobrir alguna cosa semblant a un axioma barnilsià subjacent. Aquesta tendència a l'elisió, a l'eixutesa argumentativa ¿era la coqueteria d'un home molt segur de les seues posicions... o era producte de la mandra d'elaborar un cadena de proposicions com Déu mana? En un acte organitzat pel col·lectiu de periodistes que duen el seu nom, Quim Monzó va dir que Ramon Barnils era un manta.
I si fem cas dels qui se'n declaren, d'una manera o d'una altra, damnificats, Barnils hauria estat, a més, un impresentable, un cretí, un poca-solta, un demagog, un galtes, etc. Tant hi fa: la posteritat en té prou de saber que mai no va tenir vocació de sant ─ni de generar unanimitats: al contrari. En té prou de saber, la posteritat, que deu anys després de la seua mort, molts que ni tan sols el vam conèixer, i que mai no n'hem fet carn de mite, el trobem a faltar.
