El moment és crític. Amb l'aprovació de les tisorades a la Llei del Cinema català ─que havia de permetre la meitat de pel·lícules en llengua pròpia─ a inicis de la legislatura de l'actual govern, Catalunya ha passat a aspirar a una quota de llengua màxima del 35% a les sales del país.

Els acords amb les majors i les grans empreses distribuidores de cinema dut a terme per Mascarell són la via lenta: amparada per una normativa descafeïnada i basada en la bona voluntat dels empresaris del sector. Tot i això, i tenint en compte la gran hostilitat política de l'actual moment, amb la destrucció i devastació de la llengua i cultura pròpies que ja s'ha iniciat a les Illes Balears i al País Valencià, cal no oblidar que la normativa de cinema a Catalunya és un pilar bàsic per a la llengua pròpia.
La deconstrucció de la normativa pot suposar la perpetuació d'una injustícia que el país arrossega des de l'època preconstitucional"
Cal evitar qualsevol cap pas enrere i acceptar les peticions de modificació de la norma a favor d'un tracte més just per a la resta de llengües presents a les cintes. El Govern hauria de tenir present que aquesta normativa no es pot desfer: Catalunya ha de continuar l'augment progressiu de presència del català a les sales de cinema del país, un augment que en pocs mesos ha pujat un 0,1% (és a dir, l'actual quota de mercat puja al 3,1%) i que el 2012 ha d'ascendir fins al 35%.

El camí, doncs, és encara llarg i hi ha molta feina per fer. La deconstrucció de la normativa pot suposar la perpetuació d'una injustícia que el país arrossega des de l'època preconstitucional. Cal que la Generalitat ajusti els canvis en el redactat de l'article 18 de la Llei del Cinema català, de manera que el text s'ajusti a les peticions de la Comissió Europea. Cal deixar de banda el tracte preferent que la norma perpetua cap a la llengua castellana a favor de l'ascens continuat de la quota en català: l'única llengua que, urgentment i necessària, li cal protecció.