Joan Solà és una veu autoritzada per analitzar i diagnosticar sobre la nostra llengua. La setmana passada, a més a més, va ser elegit vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans. Simultàniament acaba de publicar "Plantem cara" un llibre recull d'articles que durant els darrers anys ha anat publicant al diari Avui.
s una obra on totes les seves pàgines desprenen lucidesa, intel·ligència i també incomoditat per l'anàlisi implacable dels mals de la nostra llengua i també del nostre país. En una entrevista publicada al diari Avui, afirmava que pel que fa a la llengua "no pots acceptar que la teva sigui menys que l'altra i que els altres tinguin més drets que tu. No ho pots acceptar perquè això és la mort. Pot ser una mort lenta o dramàtica o sobtada, però és la mort".
Aquesta afirmació, que és un anàlisi permanent en el llibre, i que pot resultar força aclaparadora, ens ha de fer reflexionar, sobretot ara que s'ha sabut la sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Basc (TSJPB) ha suspès cautelarment el contingut dels articles dels decrets d'Educació Infantil i Batxillerat que estableixen l'èuscar com a principal llengua vehicular a l'ensenyament a Euskadi. s un avís per a navegants, sobretot per nosaltres. No tenim cap excusa ni justificació per continuar amb un ciri a la mà i apel·lant a la pedagogia i a la bona voluntat.
Continuant amb Joan Solà i el seu llibre, s'argumenta sòlidament que per salvar el català cal organitzar-se políticament. Esperem que els eurodiputats catalans mantinguin la unitat d'acció que han sabut bastir a l'Eurocambra i, sobretot, que sigui un exemple a imitar pels seus homòlegs a les Corts espanyoles. El que sí que és evident és que per mantenir l'espanyol en una situació de domini i preeminència respecte la resta de llengües de l'estat sí que hi ha una acció política organitzada, estructurada i plenament efectiva.
El que ara està succeint al País Basc n'és una prova evident, i és el preludi dels atacs que es tornaran a fer contra el model lingüístic català, amb la plena connivència (amb diferents graus de cinisme i subtilitat) dels dos grans partits espanyols i de les institucions de l'estat espanyol. Davant d'aquest escenari, en primer lloc cal exigir -no demanar, sinó exigir- unitat d'acció a tots els representants polítics compromesos amb llengua. Segonament cal continuar amb la feina de fons de desenvolupar una política cultural pròpia, amb sentit d'estat, i que es projecti al món sense complexes. En aquests moments és essencial que utilitzem el poder de la nostra cultura per tal de superar i evidenciar la cultura del poder que directament sembla que ens vol assimilar i folkloritzar.