Si aquests dies de campanya electoral fem un cop d’ull als programes de totes les opcions polítiques ens adonarem que a la bicicleta se li comença a donar un paper important en la mobilitat d’algunes ciutats de Catalunya. Els diversos programes electorals prometen, ens moltes poblacions, incrementar el número de quilòmetres de carrils bici o dissenyar nous espais urbans que s’adaptin al seu ús. L’amenaça del canvi climàtic, el soroll provocat pels cotxes, la contaminació atmosfèrica o la creixent congestió diària impulsen cada vegada més als ajuntaments a promoure noves formes de transport, i la bicicleta sembla que, en aquest sentit, està de moda.
I ho està perquè a la ciutat té nombrosos avantatges: entre altres, ajuda a reduir la congestió, ajuda a fer el trànsit més segur i fluid, precisa poc espai d'estacionament -donant més espai al vianant-, millora la qualitat dels espais públics i, de retruc, els experts en salut pública constaten que millora la salut física i mental per tractar-se d'una activitat física moderada.
L'Ajuntament de Barcelona, per exemple, compta amb un ambiciós pla per incrementar la xarxa de carrils factuals fins als 200 km, on els nous trams han de fer-se segregats, és a dir, ni per damunt de la vorera ni pintats sobre l'asfalt, per tal d'augmentar a la vegada la seguretat dels ciclistes i dels vianants. Ara bé, mentre que en nombrosos països europeus la bicicleta representa un de cada tres desplaçaments a la ciutat, a casa nostra aquest mitjà de transport tot just s'està descobrint com un mitjà de transport silenciós, net, assequible i eficient. I és que les dades de mobilitat li van a favor: la meitat dels desplaçaments que fan dins de les ciutats no arriben als tres quilòmetres, i en aquestes distàncies la bicicleta és la manera més ràpida per desplaçar-se.
Ara bé, algunes associacions que promouen l'ús d'aquest transport denuncien sistemàticament que sovint les ciutats dissenyen carrils més de cara a la galeria que no pas pensant en aquest mitjà com una alternativa real al vehicle privat, ja que no resolen del tot els reptes que plateja actualment aquest tipus de transport urbà: vetllar per la interconnexió de la xarxa de carrils i itineraris actual, millorar l'adaptació del transport públic al transport de les bicicletes, incrementar l'escassa oferta d'aparcaments adequats per a bicis a les ciutats i a les estacions d'intercanvi, evitar conflictes entre ciclistes i altres usuaris de la via pública (on caldria separar els diferents tipus de transports i/o reduir de la velocitat i el volum del trànsit) o augmentar la seguretat contra robatoris de bicicletes.
S'estima que un 75% de les llars catalanes tenen una bicicleta i que al voltant de 200.000 persones l'utilitzen de forma molt freqüent (més d'un cop per setmana com a mínim), ja sigui per a desplaçaments per anar a treballar o a estudiar o en moments de lleure. D'altra banda, les vendes de bicicletes augmenten cada any un 5%. Les dades constaten una evolució prou notable d'aquest mitjà de transport que hauria d'obligar als ajuntaments a resoldre decididament les dificultats actuals que ha de vèncer. La bicicleta es projecta, avui, com una opció poderosa per contribuir a resoldre els problemes de mobilitat que pateixen moltes ciutats.
