La data té una simbologia especial, marca de manera oficial, més enllà de les falses promeses de govern amic', un incompliment greu de l'Estatut aprovat en referèndum per Catalunya, on es disposava que Catalunya havia de tenir definit un nou model de finançament que doni resposta a les seves necessitats abans del 9 d'agost del 2008. Aquell dia, els partits catalans van constatar que, a Madrid, mani qui mani, el respecte per Catalunya i per la llei de màxim rang és la que és, una riota. A l'estafa del finançament cal sumar-li el no traspàs del servei de Rodalies de Renfe, la inversió insuficient i maquillada en infraestructures i un llarg etcètera.
El passat 9 d'agost, els partits catalans es van fer una foto d'unitat. Calia una resposta conjunta i ferma davant un executiu espanyol que s'havia rifat tots els catalans. Aleshores tot van ser grans declaracions i promeses. Els responsables polítics es comprometien a pactar uns mínims de finançament per sota dels quals s'aixecarien de la taula de negociació. El PSC també sortia a la foto. Els primers dies eren d'empenta, però aviat la fotografia va quedar en blanc i negre. De nou, els partits començaven a prioritzar objectius partidistes i a deixar de banda la unitat nacional. Discussions sobre la xifra mínima en inversions que calia exigir a Madrid, si calia o no dir públicament la xifra... i així fins a avui.
Exactament, avui fa quatre mesos de la foto, i el resultat és zero. Zero unitat i zero compromisos ferms de l'equip de Zapatero. Amb sort, s'arribarà a un acord cap al febrer, sense pressa, remarquen des del PSOE. Però ara no tenim res. Només una nova divisió dels partits catalans. I a Madrid riuen, perquè saben que els pressupostos tiraran endavant amb els vots del PSC. Malgrat que la situació és lamentable, val la pena destacar un canvi d'actitud en ICV i ERC, i potser també en CiU. Planten cara al Senat amb els pressupostos, i aquesta vegada, amb l'argument comú que cal donar un toc d'alerta al sempre confiat PSOE, que històricament ha acabat tenint el suport dels partits que des de Madrid anomenen perifèrics.
La setmana passada, en ocasió de la presentació del llibre Toc d'alerta (Dèria), els expresidents Jordi Pujol i Heribert Barrera cridaven a una resposta ferma davant els atacs de Madrid. Pujol argumentava amb més radicalitat que CDC que cal plantar cara a les agressions del Tribunal Constitucional i de l'Estat, i Barrera, que mai no s'ha mogut ni un mil·límetre de les seves conviccions nacionals, insistia que més valia donar una resposta contundent que no pas intentar una resposta unitària, que al seu parer, estava abocada al fracàs. Tots dos tenen raó. Però potser més encara l'expresident del Parlament, que té ara una prova més damunt la taula que la unitat a Catalunya és gairebé utòpica. Fa exactament quatre mesos d'aquella foto, i el resultat són batusses a Catalunya i riotes a Madrid.
