Qui dirigeix les polítiques econòmiques de l'Estat espanyol no és pas el ministre d'Economia ni el seu gabinet tècnic. Són dos personatges que tenen molt més poder que qualsevol càrrec públic: els senyors Emilio Botín i Francisco González, presidents del Santander i el BBVA respectivament. Totes les reunions que ha mantingut el president de l'executiu espanyol amb la banca i les principals caixes d'estalvi d'ençà que l'Estat va començar a injectar liquiditat al sistema financer han acabat igual: amb la riota dels banquers. ZP es va equivocar des del primer dia no imposant unes condicions clares abans de deixar diners, encara que sigui cobrant interessos, perquè l'únic objectiu dels avals era que el diner arribés a l'economia real. Però ni banquers ni moltes caixes d'estalvi han donat aquest ús als diners. Els tenen retinguts a la seva disposició per resoldre els seus números, mentre neguen el crèdit a petites i mitjanes empreses i a particulars que ho necessiten. Sense crèdits, no es reactiva l'economia, i s'entra en un cercle viciós del qual no se'n pot sortir.
Bancs i caixes d'estalvi asseguren que no han negat ni un sol crèdit a una persona o empresa solvent, però no expliquen que els barems de solvència del 2007 i del 2008 han variat. Efectivament, una empresa en la mateixa situació financera que el 2008 veu retallades línies de crèdit o directament li són denegades. La taxa de morositat s'ha disparat, és cert, i en el sector de les caixes la mitjana es troba en el 3,81% quan el 2007 estava en l'1,15%. Però bancs i caixes obliden per què se'ls va injectar liquiditat. Ells ho obliden, i ZP no té prou autoritat moral en un col·lectiu molt poderós com per donar un cop de puny. I així van passant les setmanes, amb empreses que ja no poden respirar, particulars solvents que voldrien consumir més o invertir i no poden fer-ho perquè el banc es malfia constantment. O no es malfia, però fa circular els diners per altres conductes més rendibles.
A la resta de països europeus i als Estats Units, la intervenció pública en la banca ha estat directa, en alguns casos fins i tot ha comportat la nacionalització d'algunes entitats. Però el control estatal sobre les ajudes és ferri. Un bon exemple és Alemanya. L'administració fa l'esforç d'ajudar el sistema financer perquè és l'artèria principal de l'economia, però el llindar d'exigències és molt alt. L'economia es reactiva des del carrer, des de la base de la piràmide econòmica, i no pas només des dels grans despatxos de banquers. En aquest cas, com en molts altres, Spain is different.
