Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears són capdavanteres en espoli fiscal a l'Estat espanyol, és a dir, líders a contribuir més a la caixa pública espanyola i rebre menys serveis a canvi. No és cap novetat, històricament ha estat així. La capacitat de generació de riquesa d'aquests territoris minva, agreujada encara més per la crisi econòmica global, que ha tingut un impacte especial a l'Estat. I lògicament, a menys generació de riquesa d'un territori, menys poder adquisitiu tenen els seus habitants.
Les darreres dades de l'Oficina Estadística de la UE, Eurostat, apunten que aquesta minva també ha afectat la posició dels Països Catalans respecte a d'altres regions europees. Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià presentaven l'any 2007 un PIB per càpita equivalent al 123,3%, al 113,8% i al 95,3% de la mitja de la UE respectivament, xifres que les situava en la posició 42, 69 i 93 del rànquing europeu de les 271 unitats territorials de la UE, i en la quarta, sisena i desena posició de les comunitats autònomes de l'Estat espanyol.
Segons l'Eurostat, Madrid -és coneguda la trampa de les balances fiscals que sobre dota la capital espanyola amb pressupost atribuït a despesa de l'Estat-, el País Basc i Navarra, que gaudeixen de concert econòmic, ocupen les posicions 22, 23 i 31 del rànquing europeu, i els tres primers llocs de l'Estat espanyol. Dels 27 estats membre, l'Estat espanyol, ara amb una taxa d'atur fregant el 20% i amb un dèficit públic desbordat en relació als protocols europeus d'estabilitat financera, ocupa la dotzena posició en riquesa per habitant.
Des de les espanyes s'ha intentat desvirtuar la viabilitat d'un estat català al marge de l'espanyol des del punt de vista econòmic. Què faria Catalunya sense el mercat espanyol? Doncs el mateix que avui: el mercat espanyol ha perdut molt de pes en els darrers anys, i avui, una empresa que no pensi en el mercat global té poca vida. D'altra banda, una Catalunya estat no invalidaria les relacions comercials amb l'Estat, per descomptat. Econòmicament, ja hi ha estudis que demostren la viabilitat de les finances catalanes per a un estat, on les pensions serien més dignes i hi hauria més diners per a educació i sanitat, per exemple.
I políticament, qui ho ha dit, que la UE no acceptaria Catalunya com a estat membre? Només cal revisar els acords de Copenhaguen, que estableixen els requisits a complir per ser un membre de ple dret. Catalunya els compleix amb escreix. Però mentre aquest debat no es plantegi a fons a casa nostra, Catalunya va perdent roba a cada bugada, i el seu poder adquisitiu va caient. Les dades de l'Eurostat, referents al 2007, ja indiquen aquesta tendència. Esperem un parell d'anys per veure les del 2009 i ens posarem les mans al cap.
