Recorden què va passar el 22 de març del 2007? Aquell dia, centenars de persones del món empresarial, acadèmic, polític i de la societat civil intentaven encabir-se a l'aula magna de l'IESE per mostrar el seu suport a un aeroport transoceànic i amb una gestió individualitzada, feta des de Catalunya. Foren més de set-centes persones que pertanyen a 136 entitats de tota mena del país que van fer un clam perquè la gestió de la infraestructura més potent i estratègia del país es basi en la competitivitat, la innovació i la transparència en el finançament.   La resposta immediata del govern espanyol, per boca de la vicepresidenta i també de la ministra de Foment, va ser la riota. Les dues dones van coincidir a restar importància a l'acte de l'IESE i a les demandes catalanes. Avui, un any i mig més tard, el resultat de la pressió d'aquell acte és que l'executiu del PSOE ja ha aprovat quedar-se amb el control d'AENA, amb un mínim del 51% del poder, i obrir al sector privat la gestió, amb una participació del 30%. Això vol dir que Catalunya pot aspirar, com a molt, a gestionar-ne el 29% restant, és a dir, una xifra que, com en qualsevol consell d'administració, no serveix per a res. s, en definitiva, la perpetuació del monopoli "de facto" que manté l'Estat per no desmuntar el negoci centralista d'AENA.

El mateix passa amb el traspàs de la gestió de Rodalies Renfe. L'Estat toreja a la perfecció qualsevol intent dels partits catalans de reclamar el compliment de l'Estatut en aquesta matèria. Tot són dificultats tècniques, però hi ha molta voluntat política d'acord, insisteixen des de Madrid. Però el cas és que ens acostem al 2009 i no hi ha traces de canvis, i per descomptat el pèssim servei de Renfe al país va cada dia a més, els retards i les avaries formen part de la vida quotidiana dels catalans sense que els qui manen se'n preocupin el més mínim.

s en aquest context que els partits parlamentaris catalans, tret del PP i C's, s'esbatussen per pactar uns mínims sobre finançament. Sembla que només els amoïna una xifra final, que uns volen mantenir en secret i d'altres ni tan sols volen fixar-la per no sentir-se pressionats davant el cosí espanyol. El cas és que de moment no hi ha acord, i avui ja ha començat el Debat de Política General, que en un país normal no hauria de centrar-se en la picabaralla per rebaixar més o menys una xifra imposada per un estat que, a sobre, espolia històricament. El finançament és la peça clau que garantirà que Catalunya pugui seguir endavant amb una mínima dignitat, però uns milions amunt o avall no canviaran l'evidència que avui per avui, viure dins d'Espanya és un pèssim negoci per als catalans. Catalans, per cert, que tenen trens desastrosos i un aeroport que cada dia els porta a menys destins.