Catalunya ha de replantejar-se el seu futur com a nació esportiva. La reivindicació i l'impacte mediàtic no han d'anar només en funció del rival de Nadal. Cal canviar el model. El partit contra Hondures va servir per aclarir dues coses. La primera, que Catalunya segueix tenint tirada entre l'afició. Més de 30.000 seguidors un 28 de desembre a Montjuic en són una bona prova. I la segona, que el to reivindicatiu, la potència del missatge, ve excessivament marcat per l'entitat del rival. Amb Brasil o l'Argentina, el camp s'omple i Catalunya es converteix en el centre del món esportiu. Que el rival és Hondures o la Xina? Costa generar interès fins i tot entre els propis catalans. I això obliga a variar el model.

Vagi per endavant que no es pot renunciar al partit amistós per festes. A hores d'ara és l'únic que tenim, i és el que ha de servir per aconseguir el reconeixement oficial. Però s'ha de canviar el format. La Copa de Nacions o l'acostament amb la selecció basca són bones idees, però cal anar més enllà. Més música, més actuacions, més festa. Més inversió per part del govern. Cal convertir el partit de Nadal en la tercera data de celebració del país, després de l'11 de setembre i Sant Jordi. La gent ha de sortir al carrer per celebrar, reivindicar i jugar. Però per aquest ordre. El partit és el pretext, i el rival, el de menys.

Cal revertir el missatge, canviar la situació. El model actual de la Federació Catalana de Futbol desemboca en una sensació d'engrunes,  de camí barrat. D'impotència i costellada. I no és això. Tant se val el rival, els jugadors que  hi participen, l'hora del partit o la temperatura a l'estadi. El partit de la Selecció ha de ser una jornada carregada amb els valors del catalanisme. Reivindicació, fe, constància, voluntat d'integració i festivitat. I això és només potestat nostre, com a país. s l'únic que és a les nostres mans. Som una nació, nosaltres decidim.