Fa uns dies la directiva de l'Athletic Club, probablement el club més singular de la lliga de l'estat espanyol, va anunciar una continuïtat insòlita. Joseba Etxeberria, al club des dels 17 anys després de pagar un traspàs multimilionari a l'època -500 milions a la Reial Societat el 1995-, seguirà la temporada que ve al club d'Ibaigane sense cobrar ni un euro de fitxa. Etxeberria regalarà una temporada a l'Athletic com a "agraïment a l'afecte que ha rebut durant gairebé 15 anys". s un gest insòlit al futbol professional, gairebé únic. Des d'aquesta Tribuna n'hem buscat algun precedent.

 

 

Damiano Tomassi, migcampista italià de 34 anys, ofereix les seves últimes puntades a la pilota i als turmells dels rivals a un club que reuneix alguns aspectes prou singulars; el Queen's Park Rangers anglès. Amb 126 anys d'història, el club londinenc actualment és propietat de personatges com Flavio Briatore, Bernie Ecclestone o Alejandro Agag, entre d'altres. Però el que ens ocupa és la història del barbut i treballador migcampista italià. Tommasi no compleix amb el tradicional estereotip del futbolista modern, encapritxat a mostrar i viure dels luxes amb el quals es banyen gràcies a les fitxes multimilionàries.

 

Nascut prop de Verona, en un poble de muntanya, Tommasi va viure una infància tranquil·la, humil i feliç: escola al matí i futbol amb els germans i amics a la tarda. Els primers passos seriosos en un club de futbol els va viure a l'Hellas Verona, un club històricament relacionat amb el feixisme. Aquest tret però, no va captivar en excés l'ànima de Tommasi. Al cap d'un parell de temporades, fa el gran salt i fitxa per un dels grans; la Roma -tradicionalment vinculat a les esquerres. Amb l'ànima encara impol·luta de les temptacions luxoses que regala el futbol professional, Tommasi comença a destacar fora dels terrenys de joc amb una descripció senzilla i concisa: veronès, catòlic i antimilitarista.

El primer gran exemple de la seva personalitat: es nega a complir el servei militar i en comptes de passejar el fusell opta per treballar a Telepace, una televisió marcadament catòlica, un altaveu per a presos i malalts. L'experiència a Telepace reforça els valors socials de Tommasi que durant els anys en que juga a la Roma -10 temporades, un títol de lliga i internacional amb Itàlia-, aprofita per visitar presons, col·laborar en una revista humanitària i participar en l'ajuda a nens abandonats. Va encapçalar la iniciativa de donar part dels sous dels jugadors de la Roma a les víctimes de Kosovo i al final, amb certa dosis de raó, l'speaker de la Roma el va batejar com a "ànima càndida".

 Fins aquí el perfil d'un futbolista atípic. Però perquè aquest dibuix quan aquesta Tribuna ha començat parlant d'Etxeberria? El de Tommasi recorda en certa manera el cas del futbolista basc. Al 2004, l'italià es va trencar els lligaments del genoll i els pronòstics dels metges li deien que no tornaria a jugar. A tot això, calia sumar-hi que aquella temporada s'acabava el seu contracte amb la Roma. Què va fer "Ànima càndida" Tommasi? Va oferir-se a renovar pel seu club però amb unes condicions especials; cobraria el salari mínim professional de la Lega Calcio. s a dir, 1500 euros mensuals fins que aconseguís tornar a jugar. Va passar-se un any i mig visitant metges, fisioterapeutes i recuperadors com si de qualsevol "mileurista" es tractés. Llavors, 18 mesos després, va tornar a jugar.  Curiosament, el camí dels dos protagonistes d'aquesta Tribuna es va creuar el 18 de novembre del 1998. En un amistós a Salern, es van enfrontar Itàlia i Espanya. Etxeberria va jugar la primera meitat. A la segona, va jugar Tommasi. Era el dia del seu debut amb l'azzurra. Qui sap si es van dir res al túnel de vestidors... s cert que el cas de Tommasi és diferent del d'Etxeberria, direu. I teniu raó. En realitat, tota aquesta faula -real en aquest cas- era una excusa per parlar de futbol. Si més no, com diuen a Itàlia, a Verona, a Telepace..., si non è vero, è ben trovato!