La dimensió que està agafant aquest Barça no es pot valorar només en títols, nivell de joc o ovacions a l'estadi. El canvi que proposa l'equip de Guardiola va molt més enllà. Al futbol hi ha intangibles. I moltes vegades alguns s'obstinen a negar-los. Es parla molt de punts, de resultats, de gols a favor o de faltes rebudes. s la manera que tenim de controlar un escenari tan obert com són les possibilitats d'un propi equip. Sigui el que sigui. El que es pretén amb això, és negar que hi ha elements que escapen al nostre control i que transformen en ridícul qualsevol tipus d'anàlisi.
I un d'aquests intangibles l'estem visquent ara mateix. Jornada rere jornada, s'està gestant un canvi tan profund, tan brutal, que les seves dimensions són devastadores. I no només són esportives, sinó que són sociològiques o polítiques.
El Madrid sempre ha estat l'equip senyor de l'estat. Allò que anomenen señorío' no és perquè sí. Rebut tot sovint amb tots els honors i ovacionat en molts estadis. En canvi el Barça sempre ha estat l'equip més aviat antipàtic. Xiulat en molts camps ( Madrid, Bilbao, Sevilla, València, Saragossa ), acostuma a aixecar més odis que amors. Però això, amb aquest equip, està canviant. I molts factors hi tenen a veure: d'una banda, i en primer lloc, la qualitat i el futbol d'aquest equip. s el primer pas.
En segon lloc, el nivell d'alguns dels seus jugadors. Nivell al camp, però també nivell humà. Messi, Xavi, Iniesta, Villa o Pedro són figures de renom amb els peus incrustats a terra. Per això els Messi o Xavi són aplaudits en la gran majoria de camps de futbol de l'estat des de fa molt de temps. I en tercer lloc, el factor mundial. Aquesta competició que Espanya s'ha endut amb Catalunya i el Barça com a fet diferencial, com passa en tantes altres competicions i esports. Van canviar la furia y el señorío' madrilenys per l'excel·lència catalana.
I tot això, en contraposició amb el que passa a Madrid. D'entrada, un club impotent i incapaç de superar el Barça. Ja sigui en futbol aleví o en bàsquet. En segon lloc, un president conegut com a ésser superior per la seva capacitat de gastar diners quan mig estat està sense feina. Tercer; un entrenador que s'atreveix i s'enemista amb tothom. Que si li diu a Manolo Preciado, tècnic de l'Sporting de Gijón, què ha de fer amb el seu equip; que si Unai Emery, del València, es queixa en roda de premsa de l'actitud del tècnic portuguès; o que si el mateix Mou celebra enèrgicament els gols del seu equip davant la banqueta del Villarreal. Tot això, contraposat al discurs de Pep Guardiola. I per acabar-ho d'adobar, l'actitud de Cristiano Ronaldo en comparació amb la dels cracks del Barça.
Resultat? Que mentre els blaugranes són aplaudits a gairebé tots els camps de la lliga, el Madrid té problemes allà on va. La darrera, ahir a camp de l'Almeria. I les conseqüències d'aquests fets poden ser més poderoses que ser campió d'hivern, que batre el rècord de punts a la primera volta, que guanyar la lliga o que tenir tres pilotes d'or. Perquè l'esport té molt a veure amb la política.
