Aquests dies s'està decidint la lliga argentina. Si ja en un estat estàndard es viu aquest campionat amb passió desenfrenada, amb emoció intensa, amb colors infinits i amb supervivència emocional, aquest cop, encara més. L'Apertura 2008 s'ha acabat amb 3 equips empatats a punts: Tigre, San Lorenzo de Almagro i Boca Juniors. La normativa del campionat argentí impedeix que, en cas d'empat final, es resolgui pel 'goal average'. Com que es juga a només una volta, si finalitza amb dos equips amb els mateixos punts, s'ha de jugar un partit de desempat. Si s'acaba amb tres equips empatats -és el cas que ens ocupa-, es juga un triangular per decidir el campió. I així successivament.




Feia quaranta anys que no passava això. Tres equips i un playoff final davant seu, és el camí cap al títol. Tres protagonistes i tres castes: Boca, el "xeneize", la classe alta. San Lorenzo, "el cuervo", la classe mitjana. Tigre, "el matador" és l'equip petit. De moment, el primer cop l'ha donat San Lorenzo. Dimecres que ve sabrem qui dóna l'últim.


Però mentre passa això a la part alta, a la zona baixa el cardiògraf ha jugat amb el pols de molts aficionats. Finalment s'ha salvat Rosario Central, però el patiment dels seguidors "canalla" tan sols ha firmat un punt i seguit. L'equip del Che Guevara ha acabat en posicions de playoff de descens i no mostra senyals per a l'optimisme. El millor motiu que els queda als seus aficionats per seguir animant es mou entre les línies de l'altre gran "hincha canalla"; l'escriptor, humorista gràfic, mestre de contes i gran narrador de cròniques futbolístiques, Roberto El Negro Fontanarrosa: "Pedrito se apioló tarde de cómo venía la mano. Porque él podía haber sido un ídolo, un ídolo popular, desde mucho tiempo antes. Lo que pasa es que el Pedro, vos viste cómo es, un tipo que se pasa de correcto, de buen tipo".


"Decime vos, ocho años jugando en primera y no lo habían expulsado nunca. ¡Nunca, mi viejo, nunca! Ni una expulsión ni una tarjeta amarilla aunque sea. Y mirá que liga, eh. Porque siempre fue para adelante y lo estrolaban que daba gusto. Muy respetado por los rivales, por el referí, por todos, pero le pegaban cada guadañazo que ni te cuento. Y sin embargo, nunca reaccionó. Mirá que más de una vez se podía haber levantado y haberle puesto un castañazo al que le había hecho el ful, o a la vuelta siguiente encajarle un codazo, pero él... nada, che. Una niña. Un duque el Pedro. Claro, ¿cómo no lo iban a querer? Los contrarios, los compañeros, todos. Pero...¿querés que te diga? No sé si era cariño, cariño. Por ahí era respeto, más que nada. Respeto ¿viste? Porqué mirá que yo lo conozco al Pedro y te digo que no es un tipo demasiado fácil para acercarse, para hablar, para... ¿cómo te digo?... para que se te franquee. ¿Viste? No es un tipo que va a venir y sin que vos le preguntés nada te va a contar de algún balurdo que tiene, algún fato afectivo... no, no es de ésos. Es un tipo más bien reconcentrado que, a veces, para que te cuente qué les pasa, la puta, se lo tenés que preguntar mil veces, y eso que a mí me conoce mucho."


s un fragment del conte "Lo que se dice un ídolo". El gran Roberto Fontanarrosa, un escriptor immens, era, per sobre de tot, un apassionat del bon futbol. I és ben cert que El Negro moria pel seu Rosario, rival històric de Newell's Old Boys, el club d'on va sortir un tal Leo Messi. Segurament, si Fontanarrosa no hagués mort fa gairebé un any i mig, es plantejaria canviar el nom del protagonista d'aquest conte. Pedro per Leo. Un bon canvi, no? Molt apropiat. Mentre esperem, seguirem amb atenció qui "campeona" l'Apertura 2008. Una excusa per parlar de futbol, de Messi, de literatura... Com li agradava al Negro.