Ni la temporada del triplet ni poder presumir d'un nanu' fet a la pedrera i que triomfa a escala mundial són arguments definitius per evitar fer el ridícul. Samuel Eto'o, tingui raó o no, i Ricky Rubio, tingui raó o no, són mosquits atrapats en la teranyina cosida pel seu entorn.
Malgrat que el caràcter del camerunès té pinta d'alimentar els embolics i, per contra, la cara de bon nen del d'El Masnou estova la mala llet creixent a qualsevol.
L'estiu té aquestes coses. La pilota salta dels terrenys de joc per anar a petar als despatxos. Tot això, lligat a la memòria de peix d'alguns aficionats i a la ploma compulsiva d'alguns mitjans, pot deixar enrere una temporada fantàstica. Perquè, què collons passa amb Samuel Eto'o? s un cas que comença a cansar, és la gota gorda que ens ofega amb la calor d'aquests dies.
En primer lloc, sobta que el Barça no vulgui Eto'o després dels èxits individuals i col·lectius d'aquesta temporada. En aquest cas, alguna cosa falla en el davanter camerunès. I els gestos i actituds dels últims dies provocats pel mateix jugador o pel seu entorn sembla que en donen algunes pistes. Ara bé, el que el Barça no pot permetre's és aquest joc de filtracions interessades i desinteressades, declaracions creuades i certa divisió pública just quan fa només cinc setmanes els culers celebraven l'històric triplet. El d'Eto'o és un cas molt mal gestionat per part del club i també per part del jugador. Al final, el titular desglossa dues actituds molt egoistes en que tant el jugador com el club en surten maltractats. El més intel·ligent, un cop més, és Guardiola. Callat i allunyat del centre d'atenció, veu com els fets situen cadascú al seu lloc i, a més, li donen la raó.
El que passa amb Eto'o guarda algunes similituds, fins i tot cronològiques, amb tot el que envolta Ricky Rubio. Un grandíssim jugador, un futur crack mundial que sembla que per moments es desvia del camí correcte. I en això, el seu entorn comença a fer una mica de pudor. Primer, assessorat, decideix apuntar-se al draft d'aquesta temporada en una decisió que molts veuen com a prematura. Després, guia la seva relació contractual amb la Penya cap a un camí judicial i, a més, el conflicte es fa públic d'una forma més aviat barroera. Finalment, i manat per les circumstàncies, tot sembla que es quedi en un pas en fals perquè Ricky podria acabar quedant-se a Badalona un temps més. Un cop més ens queda el mal gust que algú, per darrera, està mal assessorant el noi.
Les dues situacions, amb diferències plausibles però també amb sagnants similituds, ens generen un parell de qüestions. La primera busca respostes en la creixent prostitució de l'esport professional, en que representants, agents i assessors són capaços de destrossar la carrera d'uns magnífics atletes en benefici de gaudir d'un present banyat en or. Aquest cas s'agreuja quan la veu dels propis esportistes perd pes de forma alarmant. Per conseqüent, els esportistes d'elit necessiten una major formació per evitar caure en aquests paranys.
La segona qüestió és més ètica i, probablement, utòpica. Seguint amb el camí marcat pels agents, els clubs estan cada vegada més maltractats per uns esportistes que manen en excés i que, sense vergonya, es maten per uns quants quartos' de més malgrat tenir la butxaca a rebentar. Un cop més, aquesta Tribuna demana reflexió per a l'esport professional. Perquè sap greu que el color del diner faci mal a l'esport. I encara més amb esportistes i clubs de casa nostra.