ETA, com a organització armada, i Espanya, com a Estat sorgit de la Transició postfranquista, afronten un canvi de cicle que els aboca a la fi. ETA i Espanya estan immerses en un llarg adéu.
Ja fa dècades que ETA s'acomiada. L'inici de la fi del grup basc va començar amb el fracàs de les converses d'Alger el 1989. Des de llavors els diferents governs espanyols s'han permès el luxe d'ignorar o menystenir sortides dialogades i han encaixat els atemptats d'ETA sense que patissin les estructures de l'Estat més enllà dels límits tolerables. La revolta armada basca iniciada els anys 60 del segle passat ja no dona més de si. Otegi, Díez, Etxebarria, Erkizia i companyia s'han adonat d'aquesta situació i hi han buscat remei apostant per les vies exclusivament polítiques i democràtiques. La victòria militar no és possible, però l'independentisme basc, si fa les coses bé, sí que pot imposar-se a les urnes.
Espanya també porta dècades acomiadant-se de bascos i catalans. Espanya va començar a dir adéu a Euskal Herria el 1876, quan el president Canovas del Castillo, aprofitant-se de la derrota carlina, va abolir els Furs basco-navarresos.
L'últim episodi d'aquest adéu allargat és la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut en què queda ben clar que no hi ha més nació que l'espanyola, que és una "unidad indisoluble", i que Catalunya no té dret a decidir el seu futur. No hi ha vida més enllà de la Constitució de 1978. Els partits abertzales han pres nota del que li ha passat a l'Estatut de Catalunya: el TC ha proclamat la fi de la via autonomista i ha fixat les línies vermelles que sota cap concepte no es poden superar. L'alt tribunal reconeix que les democràcies basca i catalana són incompatibles amb la democràcia espanyola i que, en última instancia, sempre guanyarà l'espanyola.
Però el PSOE i el PP no en tenen prou amb que el seu TC reforci amb més formigó el mur que protegeix els límits externs de la Carta Magna. També necessiten "treballar" la seva democràcia mur endins i, en el cas basc, novament han ideat una iniciativa feta a mida només per a Euskal Herria: la reforma de la llei electoral. Aquesta iniciativa demostra la necessitat que té l'Estat de blindar-se políticament davant l'aliança independentista que han començat a dibuixar Eusko Alkartasuna i la il·legalitzada Batasuna. Zapatero y Rajoy pretenen evitar que el front sobiranista -pendent dels fitxatges d'Aralar i d'Abertzaleen Batasuna- tingui representació electoral en el pròxims comicis locals i forals. La reforma, entre d'altres mesures draconianes, planteja l'anul·lació de qualsevol llista d'EA que inclogui a persones "contaminades" de l'esquerra abertzale il·legal.
L'objectiu és mantenir l'estat de setge electoral a les "Provincias Vascongadas", boicotejar la formació de majories independentistes i mantenir amputat el cos polític basc. Qüestions que incrementen la desafecció i el rebuig a Espanya en una part significativa de la població d'Euskal Herria. Una de les frases més repetides en els últims temps a Madrid i Vitòria per ministres i consellers d'interior és que ETA ja ha estat vençuda, que no té res a fer i que no aconseguirà mai els seus objectius polítics. I afegeixen que, malgrat tot, ETA encara pot fer molt de mal, que té prou capacitat per continuar provocant dolor.
El mateix es pot aplicar a Espanya. L'Estat disposa de nombrosos recursos per continuar maltractant a bascos i catalans durant el pròxims anys, però ha perdut la partida. La democràcia espanyola es troba ingressada a la Unitat de Cures Intensives i sembla que no té cap intenció de voler rebre l'alta. La sentència de l'Estatut català i la reforma de la llei electoral contra l'independentisme basc agreugen encara més el seu precari estat de salut.
