Llistes brutes, llistes netes, candidats contaminats... últimament la política basca sembla un anunci de detergents o un publi-reportatge sobre Greenpeace. El nou partit de l'esquerra abertzale vol ser legal i tenir representants a les institucions, però el ministre Rubalcaba ha enviat els estatuts de la formació a la Fiscalía acompanyats per un informe de la policia i la Guàrdia Civil on es diu que Sortu està al servei d'ETA perquè és una continuïtat de Batasuna. Aquest és el principal argument que utilitzen socialistes i populars per evitar la legalització de Sortu. La continuïtat, en aquest sentit, és vista com un problema. I és just al revés. La continuïtat hauria de ser interpretada com el principal valor de Sortu. No tindria cap sentit que els seus impulsors fossin persones sense vincles amb Batasuna o amb qualsevol de les nombroses sigles il·legalitzades els últims anys.
La importància del pas donat per l'esquerra abertzale és que sigui la mateixa esquerra abertzale la que digui que trenca amb el seu passat, que assumeix els postulats democràtics, que rebutja la violència d'ETA i que abraça en exclusiva les vies pacífiques i polítiques. I aquesta declaració d'intencions no la podia fer ningú més que la gent de Batasuna. Si durant dècades els auto anomenats demòcrates espanyols han exigit als independentistes bascos que es desvinculin de les armes, ara no se'ls pot retreure el pas donat per enterrar definitivament el cicle de la violència. Sortu neix de Batasuna, és clar que sí, i ho fa amb la voluntat de donar vida a una nova esquerra abertzale compromesa amb la pau i amb la democràcia. I malgrat això continua sense agradar al PSOE i al PP perquè Sortu -atenció- canvia de mètode però no d'objectius, que continuen sent els de sempre, els irrenunciables per al sector que representa: independència i socialisme.
S'ha comparat la situació de Sortu amb la d'Alianza Popular, perquè a la dreta franquista sorgida de la Transició no se li va exigir condemnar la dictadura per integrar-se en la democràcia. I a Sortu sí que se li reclama que condemni a ETA, cosa que no està obligada a fer perquè la Llei de Partits espanyola no ho contempla. Alguns diuen que la trajectòria de l'esquerra abertzale necessita d'aquest "plus moral". Els fills i néts d'aquells franquistes de tota la vida formen part del PP, força que no ha condemnat mai el cop d'Estat contra la República i que té com a president d'honor Manuel Fraga, un ministre de la dictadura que es declara orgullós del seu passat feixista. I no són batallates d'avis.
L'octubre de 2007, Jaime Mayor Oreja, ex dirigent popular i ex ministre en temps de l'antic falangista independent, José María Aznar, explicava per què li costa tant al PP condemnar el franquisme: "Perquè això forma part de la història d'Espanya. Jo no l'he condemnat, jo elogio i alabo la transició democràtica. ¿Com puc condemnar el que, sens dubte, representava a un sector molt ampli d'espanyols? ¿Per què he de condemnar jo el franquisme si moltes famílies el van viure amb naturalitat i normalitat. Era una situació d'extraordinària placidesa".
En el 2007 la Llei de Partits ja existia. En l'actualitat, Mayor Oreja ocupa plàcidament un escó a Brussel·les com a europarlamentari.
