Mica en mica, des de fa unes setmanes, l'eix de la política basca s'ha desplaçat d'Euskadi a Navarra. En aquesta comunitat el govern espanyol i ETA mantenen un pols que, de moment, s'ha saldat amb un intercanvi de cops: quatre detinguts per la policia, acusats de formar part del reconstituït Comando Nafarroa i, com a resposta, atemptat amb cotxe bomba contra les instal·lacions de la Universitat de Navarra. Això pel que fa a l'actualitat més recent, però des del punt de vista històric, si alguna cosa ha quedat clara en l'últim segle és que la dreta espanyola, per sobre de diferències i sigles, sempre acaba fent causa comuna quan toca unir forces.
El darrer i dramàtic exemple va ser la Guerra de 1936. Per tant, la ruptura entre UPN i el PP és circumstancial, puntual. Sí, és cert, els populars obriran locals a Navarra i reclutaran militància pròpia al marge del partit regionalista, però quan convingui, i això serà força sovint en el futur, es tornaran a donar la mà per derrotar als enemics tradicionals: els socialistes -amb els quals rivalitzen en la gestió del poder però no en la concepció nacional d'Espanya- i els nacionalistes bascos. Aquests últims són per a la dreta navarresa, una de les més retrogrades i perilloses de l'Estat, els autèntics enemics. Amb el PSOE l'entesa i l'alternança des del govern o l'oposició és del tot factible, en canvi, amb els abertzales UPN no s'hi entendrà mai.
Al costat de la dreta regionalista navarresa, els unionistes del nord d'Irlanda en temps de l'irreductible Ian Paisley són uns angelets, que ja és dir. El gallec Mariano Rajoy, mal aconsellat o desorientat del tot, ha demostrat desconèixer a les famílies que s'aixopluguen sota el paraigües ideològic d'UPN i que passa per aquest vector polític: una Navarra integrada en una Espanya que respecti la seva foralitat. s difícil trobar a l'Estat uns espanyols més espanyols que els regionalistes navarresos. A espanyolitat no els guanya ningú, però també són molt amants de les seves llibertats forals, no per una qüestió identitària, sinó de poder.En concret, de gestió d'aquesta parcel·la de poder. I la direcció del PP, des de Madrid, no ha sabut entendre això. Per aquesta raó Sanz ha arribat a dir que si havia d'escollir entre la ruptura de Navarra o la ruptura del pacte amb el PP, s'arriscava i apostava pel trencament amb els populars. Perquè l'objectiu últim d'UPN, la seva raó de ser, és garantir que Navarra no s'integrarà mai en el projecte abertzale d'una Euskal Herria reunificada i independent o, almenys, amb el dret d'autodeterminació reconegut. s a dir, que els regionalistes prefereixen una "Navarra roja" governada pels socialistes, que una "Navarra rota" decantada cap a les posicions basquistes que tanta por els fan.
Miguel Sanz sap que els vots de la dreta a Navarra són faves comptades i que UPN i els populars estan condemnats a entendre's, d'aquí que, malgrat la ruptura del pacte, insisteixi que "arribar a acords amb el PP serà imprescindible perquè Navarra no caigui en mans del nacionalisme basc".
Tot queda subordinat, doncs, a aquest objectiu. I no s'hi val deixar-se enganyar per les aparences. La cara més amable, més "liberal" d'UPN és Yolanda Barcina, l'alcaldessa de Pamplona. Aquesta dona s'ha destacat per reprimir i perseguir totes les expressions populars, alternatives i basquistes a la capital navarresa. L'últim episodi és estrambòtic i defineix a la perfecció què és i com actua UPN. Fa uns dies, un grup de nens, acompanyats pels pares i per un grup de monitors, celebraven una xocolatada infantil en una plaça de Pamplona. De sobte va aparèixer la policia municipal, a les ordres de Barcina, i va requisar l'olla amb la xocolata al·legant que al carrer no es poden repartir aliments. Al cap d'una estona, els agents van tornar l'olla buida als organitzadors i els nens es van quedar sense berenar. s només un exemple de com se les gasten les institucions governades per UPN.
Així està la situació política basca, tant negre com la xocolata de Navarra.
