Cada cop que el president espanyol fa un pronòstic sobre la capacitat d'ETA s'equivoca. "Avui, ETA és més feble i la democràcia espanyola és més forta", afirmava un convençut i satisfet Zapatero el 17 de novembre de 2008 després de la detenció de Txeroki, el suposat cap militar de l'organització. Mesos més tard,
el passat 19 de juliol, encara insistia en aquesta percepció quan ETA va assassinar a l'inspector de policia de Bilbao, Eduardo Puelles: "Tot i que ETA està més feble que mai, sabíem que podia tornar a succeir". El PSOE des del Palau de La Moncloa, i el PSE des del Palau d'Ajuria Enea, s'han entossudit en traslladar a l'opinió pública la imatge d'una ETA que està a les últimes i, de sobte, els atacs contra la Guardia Civil a Burgos i a Mallorca desmenteixen la versió oficial. Des de fa 50 anys el ritual es repeteix després de cada atemptat: la classe política condemna, es perd en els tòpics habituals i acaba apostant per la via policial. I tothom s'ho empassa sense cap ànim de crítica. Ningú gosa qüestionar la tesi de "guerra total a ETA fins a la victòria total".
Fa anys que ETA ha assumit que no pot derrotar militarment a Espanya. Cal que l'Estat també assumeixi que no és possible vèncer a un grup armat que té mig segle d'existència i que disposa de voluntat, armes, homes, diners i d'un significatiu suport social per continuar amb la seva lluita. No és derrotisme, és realisme i sentit comú.
s absurd negar l'existència d'un conflicte que en qualsevol moment es pot fer present de manera dramàtica. No es pot negar la realitat. No és intel·ligent.
També és irresponsable i estèril reduir el debat a la suposada feblesa d'ETA perquè quan es produeix una ofensiva com la d'aquest estiu és senzill donar-li la volta a l'argument i llavors el resultat és just el contrari i apareix una ETA poderosa i omnipresent, cosa que tampoc és certa. L'objectiu d'ETA és persistir, mantenir la seva activitat, amb altibaixos, però fer-se sempre present. La seva existència és ja la seva victòria. Per la seva banda, els successius governs espanyols són incapaços de resoldre el "problema basc" perquè volen derrotar a ETA i confien que aquesta derrota signifiqui també la desaparició de les reivindicacions independentistes a Euskal Herria.
Aquest és el desig de l'Estat, que la derrota militar d'ETA suposi també la derrota política del conjunt del nacionalisme basc. Però els anys passen i els atemptats continuen. Espanya porta 50 anys derrotant a ETA però la victòria final no arriba mai.
El problema que se'ls pot plantejar als polítics és que els ciutadans s'atipin de tant immobilisme i de tanta consigna a favor de la repressió, donat que aquestes fórmules l'únic que estan aconseguint és agreujar la situació. Ho reconeix el ministre de l'interior, Alfredo Pérez Rubalcaba: "Sempre hem sabut que els d'ETA són uns assassins i uns salvatges. Avui sabem que són assassins, salvatges i bojos. I això no els fa més forts però sens dubte els fa més perillosos."
Aplicar només receptes de força contra ETA és una aposta que a la classe política espanyola pot tornar-se-li en contra com un bumerang si amplis sectors de la societat, cansats de la persistència de la violència, comencen a qüestionar la via repressiva com a únic mètode.
Hem de tenir molt present una altra qüestió. ETA no fa res per què sí. L'ofensiva iniciada és el pròleg d'un moviment de fitxa que s'està preparant i que és fruit d'un procés intern obert mesos enrere al voltant de la seva "estratègia político-militar".
Amb tots aquests atemptats, doncs, ETA no fa una altra cosa que preparar el terreny, l'escenari, per presentar des d'una posició de força els seus plans immediats.
