“Hi haurà guerra dels capitalismes”. Aquest és el títol del llibre de Jean-Hervé Lorenzi, professor d’economia a la universitat de Paris-Dauphine i president del Cercle dels Economistes, tot just acabat de publicar per Perrin. L’autor s’aprofita dels estudis elaborats pel Cercle dels Economistes destinats a analitzar les línies de fractura entre el vell món, anterior a la caiguda del mur de Berlín, i el nou món, situat en el marc de la globalització. El primer trencament es dóna amb la fi de l’abundància de matèries primeres (petroli, aigua, productes agrícoles) donat que el desenvolupament de gran part del món subdesenvolupat ha portat a una competició per part dels estats emergents per fer-se amb uns recursos que han deixat de ser abundants. El segon trencament és la tecnologia, fins ara en mans del món occidental, que veu com els estats emergents intenten fer-se amb les tecnologies que els hi permeten desenvolupar-se. El tercer trencament és la propietat del capital ja que la creació de nous instruments financers i l’acumulació de capital en estats emergents han canviat radicalment la situació pre-existent.

A partir del 1989 (caiguda del mur de Berlín) va semblar que el pas del socialisme real a l’economia de mercat portaria a un capitalisme únic, el del model anglosaxó, però ha resultat que aquest model conviu amb altres formes de capitalisme que disposen d’enormes masses de capital i aquests altres models de capitalisme acusen el model anglosaxó d’estar a l’origen de la crisi financera actual que amenaça el mateix sistema capitalista. Els anys 90 existia el convenciment que la economia funcionaria en base a cinc principis: 1) ja no seran els bancs sinó els mercats desintermediats els qui finançaran l'economia i els bancs quedaran com a intermediaris financers, 2) l' hegemonia dels mercats s’explica pel pes de les grans institucions col·lectives d’estalvi, com els fons de pensions, 3) aquests fons controlen les grans empreses , 4) el balanç dels bancs, de les empreses, dels fons s’aprecia diàriament pel principi de “market value”, 5) l' economia mundial és regulada des de la fi de la Segona Guerra Mundial per les mateixes grans institucions que deixen poc espai als estats emergents ja que estan en mans del món occidental. És un capitalisme anglosaxó coherent ja que les operacions que necessiten capital es financen a traves del mercat, el qual és alimentat per les grans institucions, que controlen les grans empreses.

 Quatre models de capitalisme

El capitalisme monolític ha donat lloc a quatre models de capitalisme que es fan la guerra uns als altres, explica Lorenzi. Dins del capitalisme model anglosaxó han nascut i crescut els fons d’inversió “fora mercat”, com els de capital-risc o els LBO. El segon model és el de l’Europa continental on els banca encara juguen un paper important com a prestadors de capital a les empreses, però ha desaparegut el model de capitalisme renà, on els bancs eren propietaris de grans empreses. A Europa el capitalisme té com a actors bancs, empreses, Estat i sindicats, que es reparteixen el poder econòmic. El tercer model és el del capitalisme familiar, l’ exemple més conegut del qual són les grans famílies de l'Índia. Aquest model és present també a Sudamèrica i a Europa continental.A França les empreses controlades per una família que té un mínim del 20% del capital són majoritàries. I el quart model és el del nou capitalisme d’Estat amb els casos de Rússia, Orient Mitjà i la Xina, on l’Estat controla el 70% de la indústria.

 Els quatre models de capitalisme tenen regles diferents i el model anglosaxó és minoritari però és el causant dels problemes actuals amb l’explosió dels productes financers “fora mercat”. El fet més destacat dels últims anys és l’entrada dins del capital dels grans bancs nord-americans dels fons sobirans. Un seguit d’estats asiàtics i de l’Orient Mitjà han creat un fons sobirans que compren parts minoritàries de les grans empreses occidentals. Es calcula que tenen uns tres bilions de dòlars i són instrument del model de capitalisme d’Estat. Creixen en la mesura que els estats propietaris veuen augmentar els seus excedents comercials. Però els estats occidentals han reaccionat amb mesures proteccionistes que van en el sentit contrari del procés globalitzador. La crisi financera actual ha afeblit els grans bancs financers nord-americans i els fons sobirans intervenen per posar fi a la crisi cosa que suposa canviar l’estructura de la propietat del capital de les grans empreses mundials. Hi ha, per tant, un xoc i una interrelació entre els quatre models de capitalisme.

 Per Lorenzi la crisi financera actual és la pitjor des del 1929 i suposa la fi de les finances “desintermediades” i dels seus productes finances incontrolables. En el món occidental, i sobretot en els Estats Units, serà necessari recrear una riquesa que no serà sols financera, és a dir, farà falta donar valor de manufactura a la economia, estima l’autor. Un retorn a l’esperit de Bretton Woods, amb un FMI més prim i més legítim, afavorirà els estats pobres i portaria a una cohabitació pacífica i a la regulació de les sis grans zones (asiàtica, russa, europea, nord-americana, sudamericana i africana). Els Estats actuen per redreçar la situació creada pels causants de la crisi i per això els bancs centrals han intervingut per salvar els bancs compromesos garantint els seus crèdits dubtosos Però els estats occidentals han de trobar encara la manera de cobrir els riscs que suposen unes societat envellides. “Hem d’inventar, diu Lorenzi, la regulació econòmica mundial del segle XXI”.