Philippe Ridet és un periodista francès, del prestigiós diari "Le Monde", que des del 1995 cobreix la informació referent a la dreta francesa. Acaba de publicar "El president i jo" (Le president et moi, edicions Albin Michel, 236 pàgines, 17 euros), després d'haver seguit a Nicolas Sarkozy durant tota la campanya de les eleccions presidencials. El llibre, que va aparèixer el passat dia 4, explica amb un cert distanciament i amb ironia la llarga cursa d'aquest polític ambiciós fins a ocupar l'Elisi. Ridet que va estar "embedded" (embarcat, integrat) a la caravana que va seguir a Sarkozy durant la campanya, fa ara una crònica de la mena de relacions que s'estableixen entre els polítics i els periodistes i ho defineix dient que "som vectors, no som més que servidors de plats". L'actual sisè president de la Cinquena República francesa va vèncer a la seva rival socialista, Ségolène Royal, el passat 6 de maig i des d'aleshores s'ha dedicat a ocupar dia i nit un primer pla en els informatius de ràdios i televisions i a les portades dels diaris i setmanaris, tant per les seves actuacions públiques com per la seva vida privada.
Ha trencat amb la manera de fer dels seus predecessors, desenvolupant una activitat intensa i posant-se en tota mena de temes, sense deixar espai polític ni al seu primer ministre ni als ministres del seu govern. L'autor del llibre explica detalls personals d'aquest polític com el fet de portar sabates amb talons alts, per dissimular la seva baixa estatura, o també narra la telefonada que li va fer poc dies desprès de ser elegit, el 9 de maig, quan va escapar-se a Malta amb el iot i l'avió del milionari Vincent Bolloré, per tenir uns dies de descans a les aigües del Mediterrani. Mentre mastegava, suposa Ridet, el què eren cacauets, li va dir: "És molt de treball. Tinc vint-i-cinc anys d'experiència i he treballat i reflexionat molt. Quan escrius que actuo per impuls, està reflexionat. Si m'hagués situat en el centre hauria perdut; he anat al poble. Ségolène Royal ha fet molt mala campanya. Una campanya en primer lloc és un candidat, no un equip. Canviaré el país i em giraré d'esquena als petits sentiments. Estic feliç. He guanyat sense dir mentides. He actuat com feia falta. He dit el que calia dir. He estat sincer del principi a la fi, inclòs amb els meus amics. Si m'hagués separat d'ells, m'hauria tancat. La família està unida perquè l'he ampliat". A la pregunta de com es que feia un creuer de milionari, tant lluny de les possibilitats del seu "poble", va dir que "la meva família petita ho necessitava. He volgut protegir-los fins a l'últim moment. És important" (...) "Et dono les gràcies per haver seguit la meva campanya electoral i et saludo si ja no segueixes".  Ridet li va dir que continuava seguint-lo i apunta que la raó de la telefonada era per saber això. Finalment l'autor li va preguntar si a partir d'aleshores havia de tractar-lo de vostè i el president li va dir: "Fas broma?" Per tant, aquest és un cas curiós, el d'un periodista que tuteja al cap de l'Estat.

Ridet explica que el fet de tutejar-se amb els polítics redueix la distància existent entre les persones i fa dels periodistes víctimes de una tendència a deixar-se seduir o intimidar pel polític. Hi ha periodistes que accepten ser tutejats i tutejar als polítics i n'hi ha que no, per tal de guardar les distancies i evitar ser seduïts. L'autor diu que quan va arribar al seu lloc de treball el tuteig era normal i va ser una manera d'integrar-se i que aquesta manera de relacionar-se és normal entre persones d'edat semblant i no les fa ni més ni menys independents del poder. Amb el tuteig els polítics creuen que estableixen una relació de complicitat que els hi estalviarà crítiques.

Des que va entrar a l'Elisi el nou president ha saturat els mitjans de comunicació amb les seves intervencions i ha frustrat els periodistes amb les seves indiscrecions. Van acabar-se les telefonades a domicili i les peticions "d'home a home" demanant que s'evités parlar de la seva esposa Cecília. Quan era ministre tenia costum de telefonar els caps de setmana als periodistes per explica'ls-hi el que feia i com ho veia i s'acomiadava amb "una abraçada". Des que està a l'Elisi això s'ha acabat, potser perquè ja ha assolit el seu objectiu, es pregunta l'autor, i, per tant, ja no necessita els periodistes. Continua necessitant els mitjans de comunicació però no els periodistes. Ja no es preocupa de gestionar la seva agenda en funció de les obligacions mediàtiques. Les seves activitats estan organitzades en funció del ressò que trobaran, sobretot en els informatius de radio i televisió. Les televisions han destinat el doble de periodistes ha seguir el president i aquest polític hiperactiu es pa beneit per les cadenes de informació continuada ja que proporciona informació mati, migdia i tard, omple programes, tracta tota mena de temes. L'actual president es present als mitjans de comunicació un 450% més que el seu predecessor, Jacques Chirac. "Els periodistes han de captar al màxim les astúcies i les estratègies de comunicació perquè ningú sigui enganyat", afirma Ridet en el llibre.

"La meva elecció és la prova de que hem canviat d'era", va dir-li un dia Sarkozy al periodista, volent dir que l'arribada al poder de una persona com ell era inimaginable feia deu o vint anys, quan els francesos elegien com a president homes amb cultura clàssica, amb elegància, educació, amb el gust pel silenci i el secret. Avui es volen veure tal com són i ja tenen a Sarkozy a l'Elisi.