Amb motiu dels quaranta anys de la Revolució del maig de 1968 s’estan produint un seguit d’actes commemoratius i s’estan publicant nombrosos llibres recordatoris i valoratius d’aquells esdeveniments que van imprimir caràcter propi a tota una generació. Pot ser és el moment de veure l’evolució de tota una línia de pensament contrària al que significa el maig del 68. Un dels exponents més coneguts de la voluntat d’enterrar el que consideren una herència nefasta és l’actual president francès Nicolas Sarkozy. Un dels llibres recents, “El moment 68: una història contestada”, editat per Seuil, 314 pàgines, 22 euros, de Michelle Zancarini-Fournel, fa la “història de la història” de la revolta estudiantil i obrera que encara aixeca tanta pols i és objecte de vives controvèrsies.
Un dels primers intel·lectuals a formular crítiques a la Revolució del 68 va ser Raymond Aron en el seu llibre ”Revolució introvable”, editat per Fayard el mateix 1968. A les dècades següents dels anys 70 i 80 les desqualificacions d’Aron van ser recollides i ampliades per un seguit d’autors però, segons destaca el filòsof Serge Audier en el seu llibre recent “Pensament anti-68: assaig sobre els orígens d'una restauració intel·lectual”, editat per La Découverte, 380 pàgines i 21,5 euros, Aron també criticava el bloqueig polític del gaullisme i la situació de la universitat mentre que els seus successors en l’àmbit de la critica van prendre un rumb més conservador.
La defensa de la democràcia i la societat civil per part dels intel·lectuals distanciats del pensament marxista va portar-los a revisar el maig del 68 a partir del fet de que els valors generats per aquell episodi històric no van ser adoptats per uns partits comunistes pels quals la revolució passava per la conquesta de l’Estat. La espontaneïtat de la societat civil lloada per Edgar Morin, Claude Lefort i Cornelius Castoriadis va deixar lloc a un seguit de pensadors liberals que van portar a una rehabilitació de l’Estat i de la nació. Els dos principals actors d’aquest pas de considerar el maig del 68 com un model a seguir a considerar-lo un anti-model, van ser l’historiador François Furet i el filòsof Marcel Gauchet, segons explica Nicolas Weill a “Le Monde”. El primer es qüestiona la mateixa noció de revolució a propòsit del 1789 (Revolució francesa) mentre el segon reflexiona sobre la dubtosa legitimitat de la política de drets humans i els perills a que ha de fer front la societat democràtica. A partir d’aquesta anàlisi va obrir-se la via a la demonització del maig del 68. Aquest és el cas del llibre de Régis Debray ”Modesta contribució al discurs i cerimònies del 10 aniversari”, publicat per Maspero el 1978, segons el qual la revolució del 68 portava a un nou esperit del capitalisme.
La visió d'un maig del 68 narcisista i individualista que trencava lligams socials i deixava com herència els “liberal-llibertaris” va ser estimulada per sociòlegs com Gilles Lipovetsky o Jean-Pierre Le Goff. Aquest corrent de pensament portà al pamflet dels filòsofs Luc Ferry i Alain Renaut “El pensament 68”, publicat per Gallimard el 1985, els quals afirmen que els estructuralistes són anti-humanistes i que la utopia d'una societat lliure, sense jerarquies, amb estudiants i treballadors al carrer, era l’ou de la serp del totalitarisme. Aquest és el discurs que ha fet seu la dreta actualment en el poder com mostra la frase de Sarkozy a la primavera del 2007 dient que volia “liquidar l' herència” que el maig del 68 que va imposar: la del “relativisme intel·lectual i moral”.
Però l’avenç de la historiografia en els últims anys està construint del Maig del 68 una altra imatge que va més enllà d' una herència que cal retrobar en els costums. El pensament radical ha portat a un floriment d’editorials i revistes donat que després de la caiguda del mur de Berlín l’extrema esquerra fa front a desafiaments que estimulen la seva creació teòrica ja que ha de reconstruir una crítica del neoliberalisme després del fracàs del comunisme, prescindint de la violència. I, per aquesta raó, el Maig del 68 (una revolució no violenta) serveix d’exemple. També els moviments d’alliberament col·lectiu de les minories rebutgen una visió simplista i reduccionista del maig del 68.
