Hi va haver un temps, els anys vuitanta, en què el PSOE era hegemònic a totes les administracions públiques. A totes? No. A més de Catalunya i el País Basc dues comunitats autònomes més resistien el poder
socialista. Eren Galícia i les Illes Balears, governades per AP. Varen ser uns anys bons per al partit, encapçalat per Gabriel Cañellas, que va començar a construir l'autogovern balear en unes condicions de total autonomia respecte a Madrid. Era paradoxal, però una formació que s'havia manifestat en contra de l'autonomia i que havia posat pals a les rodes a l'aprovació de l'Estatut, havia arribat al poder i començava a gestionar unes institucions amb poc poder i recursos, però amb una gran capacitat de teixir xarxes clientelistes (o d'aglutinar les ja existents).
Per la via dels fets, el partit es va convertir ràpidament a l'autonomisme, i va adoptar de cop posicionaments "regionalistes", d'oposició al govern espanyol socialista. Hi va ajudar la sociologia particular dels illencs: malgrat el conservadorisme majoritari, les Balears estan entre les comunitats autònomes amb una identitat pròpia més forta i amb un sentiment d'espanyolitat més feble. Una forma de fer política particular, el cañellisme, va aconseguir agrupar al seu voltant sectors molt diferents de la dreta, que anaven des dels senyorets de Palma, de tradició espanyolista i anticatalanista, als barons de la Part Forana, amb un conservadorisme diferent, més arrelat en les tradicions mallorquines. El desenvolupament del model autonòmic, amb la seva combinació d'escola i administració en català i mitjans de comunicació propis, hi va fer la resta. Durant molts d'anys el PP de Balears semblava diferent. Les diferències, però, no eren tant de tarannà com de societat. En el fons, la majoria del PP continuava essent espanyolista, però s'havia d'adaptar a una societat on la llengua i la cultura pròpies eren ben valorades i on els extrems ideològics de qualsevol tipus no estan ben vistos.
L'arribada del PP al govern espanyol va marcar un abans i un després. La direcció estatal del partit va començar a exercir el seu lideratge de bon de veres i a marcar les directrius polítiques. Decapitat Cañellas (1995), hi va haver un intent efímer, encapçalat per Cristòfol Soler, de dur fins a les darreres conseqüències el model regionalista -encara avui Soler és un dels principals crítics de la deriva espanyolista del partit. Posteriorment, el poder va passar a mans d'una nova generació de iupis i tecnòcrates, interessats sobretot en fer negoci i obedients a les ordres de Madrid. Jaume Matas va encapçalar un govern (1996-1999) que encara va fer algunes passes en la línia regionalista -com per exemple, l'aprovació d'un decret de mínims per a l'ensenyament en català, reivindicat des de la societat civil.
Després del parèntesi progressista (1999-2003), el retorn de Matas al poder ho va canviar tot: varen començar els atacs a la llengua i la cultura, amb la criminalització de mestres i professors, engendres com el decret de trilingüisme, la reducció dels requisits de català a l'administració, la sortida de Balears de l'Institut Ramon Llull i la creació d'una ràdio i una televisió bilingües i partidistes, entre d'altres. Mentre Matas impulsava aquestes polítiques, el sector regionalista, encara existent, no badava boca i es limitava a pressionar internament per frenar la radicalització del partit. Durant els anys de govern de Matas les institucions varen inflar mitjans com El Mundo, Libertad Balear (sucursal de Libertad Digital), Mallorcadiario i associacions com Círculo Balear o AFA, totes elles de caràcter anticatalanista. El que havia estat un sector relativament petit i poc influent en època de Cañellas, va anar guanyant pes dins el partit.
Amb la derrota de Matas el 2007, els membres d'aquest sector es varen veure amb prou força com per prendre el poder dins el PP. Agrupats entorn del batle de Calvià, Carlos Delgado, varen presentar una candidatura contra l'hereva de Matas, Rosa Estaràs, i varen aconseguir el 30% dels vots. Els regionalistes varen tancar files amb Estaràs. Els casos de corrupció i les desavinences internes varen provocar la marxa d'Estaràs i la designació de José Ramón Bauzá com a substitut. Amb el suport de Madrid, Bauzá va aconseguir el suport del sector regionalista a canvi de promeses de càrrecs i es va enfrontar a unes primàries amb Carlos Delgado. Va arrasar.
Per al sector regionalista, tot semblava encarrilat en la bona direcció: un PP que tornaria a la normalitat, combinant l'espanyolisme amb les apel·lacions a "lo nostro". Subestimaven Bauzá. El batle de Marratxí, nascut a Madrid, és fill de militar i castellanoparlant. Ben igual que Carlos Delgado. A més, és més submís a les pressions de Madrid que qualsevol dels seus predecessors. Sense saber-ho, el sector regionalista havia signat la seva sentència de mort. Bauzá es va afanyar a integrar Delgado com a vicepresident i a assumir com a propi tot el seu discurs ideològic. Posteriorment, va vetar a les futures llistes tots els que estiguessin imputats, eliminant així tota la vella guàrdia matista i alguns membres del sector regionalista (especialment Jaume Font, el seu líder) que li feien ombra.
Bauzá ha trencat tots els equilibris interns, basats en el repartiment del poder entre totes les sensibilitats, i ha aconseguit imposar els seus candidats a la presidència de totes les institucions, inclòs el Consell d'Eivissa. Tot això a costa de deixar nombrosos cadàvers pel camí. I la situació finalment ha esclatat. Per primera vegada en la història de les Balears, militants del PP fugen cap a altres formacions o intenten formar partits propis. s el cas de Miquel Munar, actualment portaveu d'UM, i de Jaume Font, exportaveu al Consell i fins fa poc líder indiscutit del sector regionalista, que ha dimitit i s'ha donat de baixa per encapçalar la Lliga Regionalista Balear. La iniciativa de Font pot ser simplement simbòlica o arrossegar un nombre important de membres del PP. En qualsevol cas és significativa. Hi ha una part de la dreta mallorquina que no combrega amb el projecte de país impulsat pel tàndem Bauzá-Delgado a instàncies de la FAES. Hi ha interessos empresarials i mediàtics que veuen amb desconfiança el desembarcament dels grans poders econòmics madrilenys que hi ha darrera Bauzá. El projecte que va saber representar Gabriel Cañellas, d'una dreta centrada en les Illes Balears, està orfe des de fa anys. I sembla que Jaume Font està disposat a encapçalar-lo. Aquesta vegada fora del PP.