L'estat de les autonomies va néixer per diluir les especificitats nacionals basca i catalana, però ha tengut unes conseqüències insospitades per als seus impulsors en consolidar identitats regionals diferenciades fins i tot a l'Espanya profunda. Segurament la creació comunitats de tan llarga tradició històrica com Madrid, Cantàbria o Castella- Lleó va ser fruit d'interessos polítics conjunturals i, per tant, era totalment estalviable, però ara són una realitat.
El debat impulsat pel nacionalisme espanyol, defensor del concepte "Espanya, capital París", és anacrònic, però cal no minimitzar-lo. La conversió accelerada de les caixes en bancs demostra que estam entrant en una espècie d'estat d'excepció. A partir d'això, qualsevol cosa és possible.
Els arguments adduïts contra l'estat autonòmic són magres: ni el dèficit públic està desbocat, ni el malbaratament de recursos és més gran que el del govern espanyol. Ni tan sols l'argument d'evitar les duplicitats administratives és acceptable: precisament qui manté ministeris i administracions perifèriques, tot i tenir les competències transferides, és el govern espanyol. L'única manera viable de racionalitzar l'administració seria avançar cap a la federalització, tot eliminant els nivells funcionariats que no compleixen cap funció. Però això xoca amb la mentalitat centralista de les elits espanyoles, més obsessionades en combatre els nacionalismes no espanyols que a cercar una solució racional al desgavell administratiu.
A nivell balear, el resultat de l'estat de les autonomies és agredolç. Per una banda, gràcies a la generalització autonòmica les Balears varen assolir un Estatut d'Autonomia la reivindicació del qual era minoritària -encara avui, un 80% dels diputats presents al Parlament balear són de forces d'obediència espanyola. Això sí, va ser l'únic territori de l'estat amb llengua pròpia que hi va arribar per la via de l'article 141, en pitjors condicions encara que el País Valencià. Malgrat tot -i malgrat sobretot al predomini de la dreta espanyolista durant tot aquest temps-, l'autonomia ha consolidat unes institucions pròpies, consells insulars inclosos; ha permès que la llengua catalana fes progressos a àmbits com l'ensenyament o l'administració pública; ha creat uns mitjans de comunicació públics; ha actuat a favor de la protecció del territori i el medi ambient d'una manera impensable fa quaranta anys; ha fomentat la cultura de les Illes Balears; ha implantat (encara que limitadament) l'estat del benestar; i ha contribuït a crear entre els ciutadans una identitat pròpia.
El balanç és, en general, positiu, tot i les insuficiències d'autogovern -parcialment corregides a la darrera reforma- i de finançament; a la desigualtat oficial del català respecte al castellà; i a la mala dotació de la sanitat, l'educació i els serveis socials. L'autogovern ha patit, això sí, uns quadres polítics i administratius en general poc qualificats; així com també la creació de xarxes clientelars i de trames de corrupció, generalment a càrrec de la dreta.
La mateixa dreta que ara qüestiona aquest model en aspectes essencials, tot i haver-hi governat la major part del temps. Entre ells el model de consells insulars, que dota cada illa d'un òrgan propi d'autogovern; o el model lingüístic a l'ensenyament, els mitjans de comunicació o l'administració; o els recursos destinats a l'estat del benestar (educació, sanitat, serveis socials, cultura). La solució, en qualsevol cas, passa per aprofundir en el model, tot traspassant competències i funcionaris als consells insulars per eliminar duplicitats. El resultat seria un Parlament i un Govern convertits en òrgan coordinador. També cal reforçar el model lingüístic i la inversió social que donen sentit a les institucions d'autogovern. Davant la crisi, cal més autogovern, més proximitat i més suficiència financera per a aquelles administracions que han de gestionar aspectes bàsics de l'estat social com són sanitat, educació, cultura o serveis socials.