Ahir varen tenir lloc les eleccions al Parlament de Catalunya, que varen confirmar grosso modo les enquestes prèvies: victòria incontestable de CiU; davallada considerable de PSC i ERC; i entrada de SI. Alguns altres resultats, com la pujada del PP, no havien estat apuntats. Els resultats confirmen, per altra banda, un creixement en conjunt del catalanisme, si bé sobretot en la seva versió més moderada.
Malgrat els intents d'alguns líders polítics de Balears d'extrapolar els resultats electorals a les nostres illes, els paral·lelismes són impossibles. El PP balear de Bauzá i Delgado, escorat cap a l'extrema dreta, no és equiparable a CiU, coalició de centre dreta que comparteix més similituds amb UM. s més, la radicalització del PP balear mobilitza els votants d'esquerres i/o nacionalistes que a Catalunya no es prengueren la molèstia d'anar a les urnes. Bàsicament perquè CiU no feia por a ningú. Si bé el PSOE balear té semblances amb el PSC (i pateix igualment els efectes de la crisi econòmica), no pareix que les enquestes li augurin una debacle. Ni tan sols l'esquerra nacionalista i progressista, molt dividida (aquí sí que hi ha paral·lelismes entre ERC, SI i RI), sembla equiparable del tot, malgrat les ferides provocades per les bregues que periòdicament han sacsejat aquest espai.
Les eleccions catalanes sí representen un toc d'atenció per als governs progressistes (i també per a UM). Una crida a no quedar dormits i a espavilar durant els mesos que queden de legislatura. Els diferents partits i coalicions han de dedicar els darrers esforços per enfortir-se internament i presentar projectes de renovació democràtica que connectin amb la societat.
