Amb una ideologia religiosa basada en el passat i fent servir les tecnologies del present, un dirigent religiós iranià, l'aiatollah Khomeyni, va fer caure, ara fa trenta anys, un imperi, el de Pèrsia, i la dinastia regnant. Tenia el suport dels mollahs, dirigents religiosos de la branca xiita de l'Islam, i el del poble. Va instaurar una teocràcia, és a dir, el govern dels religiosos, un règim islàmic que encara perdura tot i que amb amples esquerdes en els seus fonaments.

L'Iran del 1979 tenia 40 milions d'habitants i l'actual en té 70. La majoria dels iranians d'avui dia no van  conèixer el règim imperial del xa (la meitat de la població està per sota dels trenta anys) i han estat educats en la llei islàmica, tal com la interpreten els dirigents religiosos xiites iranians, però una enquesta efectuada recentment entre la joventut de diverses grans ciutats per Farhad Khosrokhavar, investigador i autor de diverses obres, com el recent llibre "Tenir vint anys en el país del aiatollahs" (ed. Robert Laffont), mostra que la major part del jovent està en contra del règim teocràtic i desafia, com pot i com sap, les prohibicions dels aiatollahs i mollahs.

  L'Iran compta amb 2,5 milions d'estudiants que representen l'avantguarda de la dissidència política. Aquest és el gran fracàs d'aquest trenta anys d'educació religiosa i de una propaganda oficial intensa, en definitiva, de la revolució khomeinista. Ara bé, aquesta revolució ha tingut un èxit destacat, situar l'Islam xiita en la base de la identitat iraniana, en el fonament del nacionalisme iranià. Però la distància entre el jovent i el clergat xiita és enorme, especialment a Teheran, on existeix un fort anticlericalisme. Hi ha un rebuig dels mollahs i de la classe (religiosa) dirigent als qui veuen com una casta de privilegiats.

  -Fracàs revolucionari i fracàs reformista-

 

El fort sentiment nacional iranià existent no es tradueix en suport al règim. Segons Khosrokhavar, sols el 15% de la població dóna suport incondicional a la teocràcia regnant, el que significa que trenta anys després de la revolució l'Islam polític ha fracassat, que les esperances suscitades per la revolució khomeinista s'han marcit, s'han vist frustrades i també va fracassar el moviment reformador sorgit de dins del règim en la última dècada, quan una enorme mobilització popular va portar a la presidència a Khatami. Les reformes esperades no van arribar i la frustració dels joves s'ha traduït en diverses revoltes dels universitaris, ofegades amb violència per les forces repressives del règim. Aquestes revoltes que no van portar enlloc han fet que el jovent s'hagi replegat dins dels seus espais propis i lluiti per mantenir les petites llibertats de la vida quotidiana.

  Hi ha un altre factor, la influència dels tres milions d'iranians de la diàspora, (sols als Estats Units hi viuen un milió d'iranians) que contribueixen a occidentalitzar la societat, especialment en el camp cultural, fins a l'extrem que a les grans ciutat l'Iran és el país més occidentalitzat de la regió, segons afirma Khosrokhavar. Però la frustració de la població que aspira a les reformes no pot adquirir una expressió política donada la vigilància del règim sobre les organitzacions polítiques i socials existents. L'aparell repressiu fins ara s'ha demostrat força eficaç i això exclou a curt termini una revolta de grans proporcions. Ara bé, la caiguda del preu del petroli i els desastres del règim en política econòmica, junt amb les sancions internacionals destinades a frenar el programa nuclear, han portat a una crisi social sense precedents, amb un 30% d'inflació i a un atur molt elevat. Una petició recent demanant la igualtat jurídica entre homes i dones ha recollit més d'un milió de signatures.

  La lògica política indicaria que una vegada desaparegut el president Bush de l'escena internacional, Ahmadinejad no hauria de sortir reelegit president a les eleccions del juny. Obama significa una esperança d'obertura política però el màxim dirigent del país, l'aiatollah Khamenei, el Guia suprem, és manté ferm en la seva decisió de dotar a l'Iran d'armament nuclear. I aquesta és la principal pedra en el camí cap a una normalització de relacions entre Washington i Teheran i una entesa que suposaria la fi de l'aïllament internacional i de les sancions econòmiques així com el reconeixement de l'Iran com a potència regional.

  -El règim no és monolític-

  El règim però no es monolític, tot i que la majoria de mollahs conservadors donen suport als fonamentalistes una desena de grans aiatollahs de Qom, la ciutat santa dels xiites, i un corrent de mollahs liberals critiquen el que qualifiquen de desviacions del règim, un règim que aspira a veure reconegut el seu estatus de potència regional per sobre de l'Aràbia Saudita, Pakistan i Turquia i, per suposat, Israel i que estén la seva influencia política sobre l'Iraq, Síria, Líban i Palestina. L'aiatollah Hossein Montazeri, que havia estat designat successor de Khomeyni però que va ser apartat del poder per Khamenei, no és priva de parlar de "manca de llibertats" i d'afirmar que trenta anys després de la revolució no hi ha res que celebrar ja que "l'imam (Khomeyni) havia promès la llibertat i no n'hi ha, estem en una presó", segons paraules que recull l'enviat especial de "Le Monde".

  L'aiatollah Youssef Saanei, , deixeble de Khomeyni,  parla dels errors del règim, de que els professors i economistes que gosen dir les coses pel seu nom són depurats, de la dependència total del petroli, del malbaratament dels recursos del país, de la manca de futur dels universitaris, del control polític que impedeix anar a les eleccions als qui no són fidels al règim en la seva versió més fonamentalista, dels militars que se n'adonen  de la situació però tenen por, dels fraus electorals, de la corrupció d'alguns dirigents religiosos.

Com diu un jove de Teheran, en un reportatge publicat a "Le Monde": "Heu vist a les parets de la ciutats les fotografies dels nostres màrtirs. s el passat. L'únic model que ens proposen és el sacrifici. Sacrificar el present per un futur incert". Trenta anys després el règim khomeinista segueix oferint sacrifici i crisi econòmica però l'actual societat iraniana i, sobretot, el jovent aspira a més.