Els nostres veïns del Nord d'Àfrica, amb l'única excepció de Líbia, recorden la imatge d'una olla plena d'aigua bullint, que pot esquitxar i cremar els qui estem prop seu. Primer va ser el Marroc (Sàhara

occidental), després Tunísia seguida per Egipte, i des de fa uns dies Algèria. Inestabilitat política, conflictes de diversa mena -sempre amb morts- i la percepció que els règims autoritaris del Nord d'Àfrica estan assentats sobre un barril de pólvora que treu espurnes i pot explotar en qualsevol moment.

El passats mesos d'octubre i novembre la situació va explotar als territoris del Sàhara Occidental ocupats pel Marroc. El poder, una monarquia absolutista, va reaccionar amb violència i va esclafar el moviment de protesta popular, amb un reguitzell de morts, ferits i empresonats. Però les motivacions polítiques, socials i econòmiques de la revolta popular han quedat intactes, no s'ha solucionat res.

Poc després, el 17 de desembre passat, un fet fortuït va encendre la flama a Tunísia. Un noi de 26 anys, Mohamed Bouazizi, diplomat a l'atur, que es guanyava la vida venent fruites i verdures pels carrers a la localitat de Sidi Bouzid (centre de Tunísia) va immolar-se ruixant-se amb benzina davant la prefectura. Era un acte de protesta perquè els agents municipals se li havien quedat la mercaderia que havia de vendre. Al dia següent, centenars de joves van concentrar-se davant la seu del governador. Van ser atacats i dispersats per la policia amb gasos lacrimògens i a cops de porra. La repressió va estendre la protesta a tota la població i van produir-se manifestacions a altres localitats.

La repressió incrementa la protesta
El 22 de desembre un altre jove se suicidava en públic a Menzel Bouzaiane i la població sencera es revoltava. Els manifestants van incendiar tres cotxes de policia, les oficines del partit governamental (Unió Constitucional Democràtica, RCD), un edifici de la guàrdia nacional i un tren de mercaderies. Dos dies després la policia disparava amb bales a matava un manifestant, de divuit anys. Una segona persona que es manifestava va quedar ferida greu i va morir l'1 de gener.

A partir d'aquests fets el moviment de protesta popular contra l'atur, la falta de perspectives econòmiques i de llibertats va estendre's a tot el país, a les ciutats de Bizerta, Sfax, Kairouan, Meknessi, Regueb, Souk Jedid, Ben Gardane, Medenine, Siliana, Sousse... Els dies 25 i 26 de desembre les manifestacions dels diplomats aturats van arribar al centre de Tunis i, després dels diplomats aturats, els qui s'han posat en marxa han estat els estudiants, els advocats, els mestres i els periodistes. I és que l'atur dels joves diplomats és del 30%. L'exèrcit ha estat mobilitzat i un seguit de poblacions estan sotmeses a l'estat de setge.

En teoria Tunísia és una democràcia ja que regularment se celebren eleccions i hi han partits d'oposició, però la realitat és que el poder és a mans d'un general, el president Ben Ali, i la seva família, que governen des del 1987. El règim segueix el model xinès: ha promès millorar la situació econòmica a canvi de l'absència de llibertats, però el creixement econòmic no és prou fort ni està prou repartit per satisfer a la població i el model de desenvolupament està basat en el turisme i la creació de llocs de treball molt poc qualificats.

Els beneficis del creixement s'han quedat en la zona litoral i les grans ciutats. Ha estat en el centre del país on ha esclatat la revolta. Hi ha un cert consens entre molts analistes en afirmar que la corrupció del règim ha enfonsat les classes mitjanes i manté a l'atur una joventut amb estudis, sense deixar cap sortida política oberta -de fet aquesta mateixa joventut és la que està treballant en favor dels extremistes islamistes i de l'increment de l'onada migratòria que fuig de la misèria econòmica i de la repressió política.

Els coptes, estrangers a casa seva
A Egipte l'esclat començava el 31 de desembre en explotar les bombes que portava un kamikaze a una església d'Alexandria, causant 21 morts. Un atac més dels extremistes islamistes contra la minoria cristiana egípcia (entre el 6 i el 10% de la població): els coptes. En aquest cas la revolta te un caràcter religiós perquè els milions de coptes es consideren discriminats pel govern i tractats com si fossin estrangers. Ja el gener del 2000 en uns enfrontaments interconfessionals a l'Alt Egipte van morir 21 cristians i la justícia va absoldre tots els acusats. Hi ha impunitat pels qui maten cristians: per a les autoritats no hi ha problema interconfessional sinó actes aïllats de persones desequilibrades.

El president Mubarak, un general, no ha decretat dol nacional per aquests 21 morts i en canvi sí el va decretar quan va morir un fill seu. Mentre s'edifiquen mesquites a tot arreu els coptes tenen pràcticament prohibit aixecar esglésies. I és que el règim afavoreix clarament la majoria musulmana i, per evitar el desenvolupament de l'islamisme extremista, afavoreix el salafisme, variant rigorista de l'Islam sunnita que preconitza la no intervenció en els afers mundans, però en la seva versió més extrema aquest corrent porta al djihadisme, partidari de la lluita armada contra els règims impius i els infidels. El fet és que cada vegada més els cristians d'Orient són vistos en els seus països com a estrangers sospitosos de donar suport a Occident.

En aquest context, l'atemptat d'Alexandria va generar una escalada de protestes dels joves coptes a Alexandria i El Caire els dies 2 i 3 de gener, que van acabar amb enfrontaments amb la policia. La intolerància religiosa és general a la major part dels estats musulmans del Pròxim Orient i els milions d'àrabs que formen les minories cristianes es veuen obligats a emigrar en nombre creixent.

Oli i sucre encenen Algèria
Algèria va prendre el relleu i el passat dia 5 de desembre les protestes del joves per la pujada dels preus de productes bàsics (oli i sucre) de l'alimentació en menys de vint-i-quatre hores s'estenia per tot Algèria. Els escenaris han estat les ciutats d'Oran, Tipaza, Alger, Boumerdes i les regions de Kabylia i Bejaïa. Els joves han atacat comerços i han tallat carreteres, carrers i també comissaries de policia. I és que el preu del sucre ha pujat fins a un 50% en pocs dies.

La població demana que l'estat augmenti els salaris o subvencioni els productes de primera necessitat perquè no entén com pot viure amb greus problemes de subsistència quan Algèria és un Estat ric en petroli que disposa de 120.000 d'euros de reserves. Els menors de 30 anys són el 75% de la població i el 20% estan a l'atur. També en aquest cas hi ha partits d'oposició i eleccions, però el poder és a mans d'una casta militar de generals, que viuen en l'opulència i són la principal causa de l'enorme corrupció existent.

Si mirem un mapa veurem com tot el Nord d'Àfrica (excepte Líbia) està donant senyals clars d'advertiment que els règims són fràgils i impopulars, i una explosió popular és possible en qualsevol moment. Una explosió que donaria via lliure a tota mena de radicalismes i, per tant, a problemes a la riba sud de la Mediterrània.