Una de les notícies més destacades dels últims dies a l'àmbit internaional ha estat sens dubte el veredicte del Tribunal Internacional de Justícia de L'Haia, el 22 de juliol, dient que la declaració unilateral d'independència de Kosovo no viola el dret internacional perquè "cap llei ho probibeix".

A Espanya aquesta notícia ha tingut especial ressò per dos problemes sense resoldre als quals aquesta sentència podria constituir un precedent per ser aplicada en un futur no gaire llunyà: parlem dels casos de Catalunya i Euskadi. El diari milanès Corriere della Sera parla de l'efecte dominó i esmenta els casos de Catalunya, el País Basc, Còrsega i la Xipre turca. A més, el diari de Roma La Repubblica titula la notícia com "El temor del contagi".

Primerament, cal aclarir que a la ciutat holandesa de L'Haia hi ha diversos organismes de la justícia internacional semblants al Tribunal Penal Internacional: aquests són el Tribunal Internacional de Justícia i el Tribunal Internacional pels crims a l'ex-Iugoslàvia. El primer és el màxim organisme jurídic de l'ONU. Va ser fundat el 1945 i les seves principals funcions són dirimir les disputes entre estats membres de l'ONU per tal que acceptin la seva jurisdicció, i oferir alhora els parers consultius necessaris referents a qüestions legals plantejades per l'Assemblea general, el Consell de Seguretat o instituts especialitzats de les Nacions Unides.

La sentència d'aquest tribunal és, doncs, una victòria política, de caràcter jurídic, per a aquesta república autoproclamada el 17 de febrer del 2008, però també ha aixecat el temor que sigui "contagiosa" entre els pobles dels Balcans i d'altres zones del continent europeu on hi ha conflictes entre nacions que conviuen dins un mateix Estat. s una sentència amb conseqüències polítiques que busca l'equilibri entre el dret a l'autodeterminació dels pobles i el principi de la integritat territorial dels estats, i que  alhora opta per una solució de compromís que, en aquest cas, beneficia al Kosovo independent.

Un conflicte entre pobles enfrontats
La reacció del president de Sèrbia, Boris Tadic, a la sentència ha estat la següent: "Nosaltres mai no reconeixerem la independència kosovar". Va ser Sèrbia qui a l'octubre del 2008 va portar el tema a l'Assemblea general de l'ONU i aquesta va demanar el seu parer al Tribunal Internacional de Justícia. Sèrbia considera Kosovo com a part del seu territori nacional i com el seu bressol cultural, religiós i històric de la nació, però la pràctica totalitat dels dos milions de kosovars de llengua i cultura albanesa no volen ser serbis i han optat clarament per ser independents mentre la minoria de 120.000 serbis prefereix seguir sent part de Sèrbia.

Cal recordar que les sis repúbliques (Eslovènia, Croàcia, Bosnia-Hercegovina, Sèrbia, Montenegro i Macedonia) que formaven la federació de Iugoslàvia (sorgida de la desaparició de l'imperi austro-hongarès desprès de la Primera Guerra Mundial) avui dia són estats independents. I que l'inici de la disgregació de la federació iugoslava va ser la voluntat dels kosovars de ser independents. Kosovo era una província autònoma, com la Voivodina, dins de Sèrbia, amb una població majoritàriament d'origen albanès.

La seva accessió a la independència ha estat possible per la voluntat decidida del poble kosovar de no seguir depenent de Sèrbia i per una correlació de forces internacionals favorable, donat que va comptar amb el suport dels Estats Units i de les principals potències europees. Aquesta acumulació de forces ha permès els kosovars ser independents, i seguidament la justícia internacional els hi ha donat la raó. Primer la força i després la legalitat.

La repressió sèrbia va enfortir la resistència kosovar
Sèrbia ha perdut Kosovo perquè va aplicar una política repressiva davant les reivindicacions dels kosovars, i fins i tot va arribar a foragitar de casa seva un milió de persones en un intent de neteja ètnica, durant la presidència de Milosevic, que va fer reaccionar els governs europeus i la OTAN (és a dir, els Estats Units). La població kosovar durant anys va desenvolupar una política de resistència passiva, va crear un seguit d'organismes semiclandestins que eren el nucli d'un Estat propi i la posterior i sagnant repressió sèrbia va fer nàixer una guerrilla independentista, la UCK, el líder de la qual, Hashim Thaci, és ara el president del Kosovo independent.

Les autoritats sèrbies, començant pel president Tadic, saben perfectament que han perdut la partida, que no disposen de prou força militar, financera ni diplomàtica per recuperar Kosovo (bressol de l'esglèsia ortodoxa sèrbia a l'Edat Mitjana). A més, la pràctica totalitat de les forces polítiques sèrbies no accepten la independència de Kosovo però en privat molts dirigents pensen en una partició que suposés la incorporació a Sèrbia dels enclaus on viu la minoria sèrbia, una minoria que afirma que Kosovo és Sèrbia -com és el cas de la ciutat de Metrovica, al nord del Kosovo- mentre que Sèrbia cediria a Kosovo la vall de Presovo, al sud del país, amb majoria albanesa.

Espanya, la Sèrbia ibèrica
Quant a casa nostra, veiem com un dels dos principals partits polítics espanyols i un seguit d'organitzacions nacionalistes espanyoles fan servir amb creixent intensitat temes identitaris com la llengua, el futbol i els toros, estan actuant amb mentalitat sèrbia i els interessa fer cristal·litzar una minoria nacionalista espanyola a Catalunya: dividir el nostre país en diferents comunitats de cara al que pugui passar en el futur. Com ha fet Sèrbia.

El mateix govern espanyol que ha dit que cal acatar la sentència del Tribunal Constitucional sobre la destrossa de l'Estatut català ha dit ara que no pensa fer cas d'aquesta sentència del Tribunal Internacional de Justícia i que seguirà sense reconèixer la independència de Kosovo, com Sèrbia. Anem pel camí d'assolir una majoria social favorable a la sobirania nacional catalana, però ens cal un padrí internacional, fort, el més fort possible. Després la justícia internacional ja ens donarà la raó.