Una vegada més, Catalunya ha acabat cedint. Més ben dit, els seus partits han tornat a cedir davant la pressió del govern espanyol, i de l'establishment econòmic i mediàtic. Que han acabat cedint queda constatat veient que el pacte del president de la Generalitat, José Montilla, i del líder de CiU, Artur Mas, al Parlament per mantenir la unitat catalana en la negociació del nou sistema de finançament no posa gens nerviós l'executiu estatal. No només això sinó que els dirigents del PSOE arriben a caure en el cinisme. s el cas de la vicepresidenta primera, María Teresa Fernández de la Vega, quan assegura que li agrada l'entesa entre Mas i Montilla perquè pretén complir el que marca l'Estatut i això és, segons ella, el que també té el seu govern com a objectiu.
El problema del document que van signar CiU i el PSC -en representació d'un tripartit que integrat per formacions com ERC que no s'han plantejat seriosament sortir del govern si no s'aconseguia un bon acord- és que no fixa cap xifra mínima de diners a aconseguir, a banda d'altres preceptes estatutaris, com el de l'ordinalitat, que tampoc obliga a complir. Això fa que tot plegat no vagi més enllà d'una mera declaració d'intencions. Aconseguir un bon finançament, sí. Però, què és un bon finançament? 2.000 milions més? 3.000?
Davant d'aquest escenari, el govern de Zapatero respira molt tranquil. De fet, un dels grans interrogants és si ha arribat a tenir mai problemes de son. O, dit d'altra manera: van arribar a creure's mai seriosament que els diputats del PSC serien capaços de votar en contra dels pressupostos estatals? Diputats amb trajectòria de totes les formacions asseguren, pels passadissos del Congrés, que això és impossible que arribi a passar mai. I que en cap moment van creure que l'amenaça del conseller d'Economia, Antoni Castells, fos real.
