A finals del mes passat, el cap de premsa del ministeri de Treball, Manel Fran, va amenaçar un periodista de TVE d'impedir-li tornar a la seu del departament per haver fet una pregunta al seu titular, Celestino Corbacho. La trista anècdota va saber-se perquè
l'informatiu de la 2 va tenir la valentia d'emetre-ho i després s'ha comentat moltíssim a la xarxa. De la mateixa manera, ha protagonitzat més d'una i de dues trobades de periodistes a Madrid. Molts professionals es sorprenien de l'actitud de Fran, més típica d'alguns caps de premsa ministerials de l'època del Partit Popular. Però entre els periodistes catalans, de sorpresa no n'hi havia cap tenint en compte les pràctiques utilitzades, en alguns casos, per l'òrbita del PSC.
Dins les files de Convergència i Unió sovint es diu que el maquiavelisme de molts dirigents no es va saber aplicar en el camp de la comunicació. Un terreny en el qual la federació, des del punt de vista més partidista, no es va saber moure. No obstant això, com tots els partits de poder, van intentar conduir l'aigua quan van poder cap al seu molí. Ara bé, del que no hi ha dubte és que la institucionalització del PSC, especialment a la diputació de Barcelona i la mateixa capital catalana, ha desembocat en un control -o influència- absolut, que encara dura ara, del que s'emet en mitjans públics i en altres de propers, com ara la Cadena Ser. Aquesta facilitat per dirigir-se als professionals de la premsa amiga explica la velocitat amb què Manel Fran va dirigir-se al periodista de TVE i per amenaçar-lo després que preguntés al ministre Corbacho sobre una notícia d'última hora.
A hores d'ara, continuem sense les disculpes que des de més d'un mitjà se li han demanat al cap de premsa del ministeri de Trabajo. I s'ha de dir que potser podrien acabar beneficiant la feina del seu equip. Més que res, perquè entre els professionals de la informació es comenta, sovint, que del ministre Corbacho és de qui és més difícil obtenir una entrevista. Mala arribada, en resum, de Fran a Madrid.
