Encara que no es trenqui, la unitat dels partits catalans segellada fa deu dies al Parlament ja és paper mullat. De fet, es podria dir que ho és des que el govern espanyol va incomplir el que fixava l'Estatut i no va tenir voluntat política per arribar al 9 d'agost amb les línies d'un sistema de finançament per substituir l'actual. Sigui com sigui, durant els últims dies, s'ha pogut aclarir quin és el full de ruta del vicepresident econòmic espanyol, Pedro Solbes, per reformar el sistema. I el que es deriva d'aquesta estratègia és que, passi el que passi, la unitat catalana acabarà fonent-se en el temps, aletargada pels mesos. Possiblement, ni tan sols se'n podrà fer una valoració final perquè, quan arribi l'hora, ningú no se'n recordarà.
El problema és el temps. El que pretén Solbes és continuar negociant amb els partits catalans i amb la resta de comunitats autònomes -sempre ha negat una bilateralitat absoluta i la vinculació del sistema a la LOFCA ho exigeix- més enllà del desembre, del gener i... vaja, que l'acord per tenir un nou sistema se'n va molt enllà. Per tant, la primera conclusió és que no es pot vincular l'acord del finançament a la tramitació dels pressupostos generals de l'Estat. I això vol dir que no es pot exigir als diputats del PSC que votin en contra dels comptes al Congrés, ni es pot plantejar, des de Catalunya, una resposta de trencament de Govern o qualsevol cosa que se li assembli. Més que res, perquè quan s'hagi aprovat el pressupost, encara no se sabrà com es defineix el nou finançament.
A tot això s'hi ha d'afegir una altra qüestió. El ministre Solbes defensa que la millor manera de treballar és aconseguir un bon sistema, més que una injecció de líquid immediata a les comunitats autònomes. Principalment, el problema que té és la falta de diners. I d'aquesta situació se'n deriva que la reforma s'haurà d'anar aplicant gradualment. Una mica l'any que ve, una mica el següent... i així progressivament. El resultat és que ens plantem a finals del 2010. s llavors quan es podrà fer una avaluació i es podrà veure si Catalunya ha escalat posicions en el rànquing i deixa d'estar discriminada en matèria d'inversions, quedant per sota de comunitats que aporten menys, com Extremadura.
Aquest escenari explica, a l'hora, els intents del PSOE-PSC per dividir CiU. O, el que és el mateix, les converses iniciades pel president, José Montilla, amb el líder d'Unió, Josep Antoni Duran Lleida, i les maniobres d'aproximació dels socialistes de Madrid a la federació. Mentre el president de CiU, Artur Mas, fa plantejaments maximalistes sense arribar a trencar la unitat -cosa que, segurament, és el millor que podria passar per posar fi a l'engany a què es veurà sotmesa la societat catalana-, Duran i Lleida es mou. Segurament, perquè és l'únic camí que veu clar a l'hora de fer sobreviure el discurs del grup parlamentari al Congrés. I el que pot acabar passant és que, desacreditant el discurs de Mas, els socialistes tinguin un soci parlamentari a les Corts espanyoles. Males notícies, vaja.
