La dimissió forçada i fulminant del fins ara delegat de la Generalitat a Madrid, Raimon Martínez Fraile, per faltar al respecte a l’expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall, ha posat de nou en evidència la manca d’interès dels darrers presidents del govern català per prestigiar mínimament aquesta delegació, una de les més importants que Catalunya té a l’exterior. Important no només per una qüestió simbòlica, política i de mercat. També per volum de treballadors i mitjans materials que té adscrits.
La delegació de la Generalitat a Madrid, que va tenir en els seus orígens delegats del pes polític de Francesc Sanuy o Josep Gomis, no passa pel seu millor moment.
El president Pujol ja la va descuidar en el tram final del seu mandat enviant-hi un delegat de baix perfil polític com Francesc de Paula Caminal. Pasqual Maragall després de situar d’entrada en el càrrec a Manel Royes, exalcalde de Terrassa, va optar per un amic de la seva família, Santiago de Torres, per ser-ne el delegat. Montilla va triar, més tard, a Martínez Fraile, sens dubte un bon gestor que estava fent una bona feina fins ara en el front cultural i sobretot turístic (la seva especialitat), però que no va ser capaç de guardar les formes quan tocava. Va fer passar una valoració de partit i absolutament visceral, quan se li va preguntar per Maragall, per damunt del seu càrrec institucional.
Gomis va posar en marxa el centre cultural Blanquera, una llibreria que fa poc va canviar a un emplaçament més gran, cèntric i digne al carrer Alcalà sota la batuta de De Torres. Una nova llibreria que fins ara no havia aconseguit respondre a allò que hauria de ser. Al local és encara més fàcil trobar-hi llibres de Saramago o d’autors espanyols en llengua castellana que no pas novetats en català d’autors en altres llengües o catalans. Si fa no fa s’hi podia trobar el mateix que, amb més oferta i preus més competitius, es trobava creuant el carrer a la llibreria Antonio Machado, una de les més populars de Madrid vinculada al Círculo de Bellas Artes. Sovint, també, era difícil ser atès en català o trobar-hi publicacions en la nostra llengua. De Torres va optar per un model cultural elitista i espanyolitzant i unes relacions polítiques sectàries.
Martínez Fraile estava invertint aquesta tendència i havia donat carta lliure als responsables de la llibreria per posar una mica d’ordre i donar a Blanquerna un enfocament més profitós per la llengua i la cultura catalana.
Entre els diputats catalans a Madrid s’ha instal·lat aquesta setmana la certesa que la delegació necessita un nou rumb. El seu paper no ha de ser polític ni econòmic. Cap representant del govern o empresari necessita un delegat o delegada que li obri portes a la capital espanyola. Altra cosa és a Nova York, París o Buenos Aires. Qui sí que necessita que se la prestigiï i se li obrin portes a Madrid és la cultura catalana. D’aquí que es reclami no tant un home o dona d’aparell –tot i que triar-lo és cosa de Montilla i el PSC– sinó un perfil molt més cultural per promoure la identitat cultural pròpia de Catalunya i els seus creadors. O per aconseguir una escola catalana a Madrid, una reivindicació històrica de la nombrosa colònia catalana a la capital espanyola. El president Montilla és a temps de posar-s’hi.
