Si durant la transició van ser els militars, ara són algunes institucions de l'Estat les que fan de punta de llança de la dreta més reaccionària. La frase no és meva: la deia aquesta setmana un diputat català amb fama d'assenyat. Un bon exemple de tot plegat és María Luisa Cava de Llano, defensora del poble espanyol en funcions, senyora eivissenca molt de dretes i que assegura que ens estima molt.
Aquests dies li ha tocat presentar a la cambra baixa la memòria del 2009 i n'ha sortit feta una fera amb els grups nacionalistes catalans. El portaveu d'ERC, Joan Tardà, va assegurar que la defensora pateix catalanofòbia. Ella contraataca amb l'argument que va néixer a Barcelona i que té estrets vincles emocionals amb el nostre país. Que estima tant els catalans... I acte seguit comença a enfilar arguments ideològics per justificar la cursa contrarellotge per recórrer al TC totes aquelles lleis aprovades pel Parlament de la nació catalana i que molesten al PP i a Ciutadans: Estatut, llei d'acollida, i ara el codi de consum... L'argument de fons és doble: a) que es mou inspirada per una suposada idea liberal de defensa dels drets individuals i b) que vetlla pel conjunt de Catalunya, no només per una part.
Però si analitzem la biografia de Cava de Llano -que constantment clama per la independència de la institució que dirigeix- de seguida arribem al cap del camí. Militant primer d'Alianza Popular i després del PP; vicepresidenta del Parlament balear; tinent d'alcalde a Eivissa; diputada durant tres legislatures a les files d'Aznar... I ara alguns encara l'animen a seguir la carrera política de nou a les Illes.
El discurs de Cava de Llano -pretesament neutral, al servei de tots- reforça una idea de país perillosa i que apuntava el mateix diputat assenyat aquesta setmana: aquell discurs que dóna per fet que a Catalunya hi ha dues comunitats nacionals; una catalana i dirigent; l'altra, espanyola i sotmesa. Alerta amb aquells que ens estimen tant que no han entès ni tan sols que el catalanisme és, per definició, integrador.
