Ja des dels primers anys en què va començar a caminar el que llavors era una coalició de partits, Convergència i Unió, es va veure que dintre seu hi regnaven moltes ànimes. Molts matisos que, generalitzant, es poden agrupar en dues grans tendències: la de ser un partit reivindicatiu a favor dels interessos exclusius de Catalunya i la de exercir de formació responsable, amb un sentit d'Estat -espanyol- que mirés pel conjunt de la societat -espanyola-. Es tracta d'una doble moral que sempre ha costat de sincronitzar. I, ara, sembla que costa més que mai.
La tardor, també la política, ha començat a caminar amb una CiU descolocada a Madrid. Veníem d'un estiu en què els cants de sirena del PSC havien fet somiar -als que encara s'ho creien- en un front català que fixés com a prioritat la millora del sistema de finançament. Una unió que era capaç d'arribar a forçar que els diputats del PSC al Congrés dels Diputats votessin en contra dels pressupostos generals de l'Estat. Però ja abans que caiguessin les primeres fulles es va veure que els socialistes catalans no acabarien detensar la corda i la federació es va trobar abocada en un carreró sense sortida. Els dirigents de CiU, des del president, Artur Mas, i fins al secretari general, el socialcristià Josep Antoni Duran i Lleida, havien assumit un paper fins i tot bel·ligerant, denunciant els incompliments estatutaris del govern espanyol. S'havien allunyat d'una possible aliança al Congrés perquè posaven com a condició irrenunciable un sistema de finançament seguint els preceptes marcats per l'Estatut. Amb una CiU enrocada, l'afluixada del PSC i, sobretot, el pacte del PSOE amb el PNB i el BNG van propiciar que la federació es quedés sense paper. Ara, José Luis Rodríguez Zapatero sap que no tindrà problemes per tirar endavant els pressupostos. I CiU, mentrestant, es continua debatent en el seu interior: si mantenen una posició d'assetjament als socialistes, es quedaran sense socis parlamentaris i no podran exercir de força catalana interlocutora i influent a Madrid. Si busquen un apropament al PSOE i assumeixen el paper de partit responsable que té en compte la crisi econòmica i dóna suport al govern estatal, hauran d'assumir l'estafa d'un sistema definançament que continuarà perjudicant en excés el Principat. Una decisió complicada.