Madrid · La majoria de partit tenen els deures fets. Però no tots. ERC està immersa en un procés de renovació que, si els astres no ho aturen, s'acabarà cobrant el cap de l'actual número 1 a Madrid, Joan Ridao. ICV tampoc té encara candidat/a, però d'aspirants no n'hi falten. En el seu cas, la complicació és a l'hora de fer aliances: haurà d'optar entre tornar a anar de bracet amb una IU que ha quedat reduïda al PCE més ortodox o la recent creada Equo, la nova marca ecologista que ha començat a caminar d'una forma molt dèbil. CiU entronitza el candidat, Duran i Lleida, aquest cap de setmana i els cops de colze seran pel número dos: Pere Macias? Oriol Pujol?.. El PSC està amb l'aigua fins al coll però la candidata, Carme Chacón, és clara. El seu objectiu, salvar els mobles per poder tenir prou força si vol aspirar a liderar el PSOE després de les eleccions espanyoles.

Amb aquest panorama, Catalunya haurà de provar de frenar una majoria absoluta del PP que sembla inevitable. Hàbil, Rajoy ha aconseguit apartar del mig del pas l'últim obstacle que li quedava: el president imputat Francisco Camps. Si assoleix una victòria aclaparadora, la dreta espanyolista serà el partit de l'Estat que més poder acumula d'una sola tacada en la història de la democràcia. I això, òbviament, fa posar els pèls de punta a les aspiracions de més autogovern, ara concretades en la proposta de pacte fiscal del president Mas. Si l'independentisme sap cosir les ferides internes i enfortir-se de portes endins potser en podrà treure rèdits.

Els socialistes espanyols recorden en privat que el vot no canvia d'una manera tan lleugera i s'agafen a això com un clau roent per assegurar que el PP no obtindrà la majoria absoluta. Obliden dos factors: el malestar que es respira amb les sigles PSOE arreu de l'Estat; i l'impacte que pot tenir el neoespanyolisme de Rosa Díez, que ha sabut atraure reivindicacions del 15-M i pot erosionar part de l'electorat socialista. IU, ni hi és ni se'l espera gaire.

Amb aquest panorama, les eleccions espanyoles seran, d'entrada i sobre el paper, un retrocés per a Catalunya. No cal oblidar que Rubalcaba té postures molt més jacobines que Zapatero sobre el model d'Estat i desarà, a la primera de canvi, qualsevol reivindicació federalitzant que pugui causar malestar al seu partit. Sap que la seva missió és cohesionar una militància feta miques. No és estrany que al discurs de proclamació del 9 de juliol no en fes ni una referència.

Un cop escampi la boira, els catalans haurem de jugar bé les cartes i començar de zero: ni l'estratègia del peix al cove ni la tossuderia estatutària per transformar l'Estat ja no serveixen. I sinó, que li ho preguntin al PNB, els únics que, avui, pinten alguna cosa a Madrid.