Passi el que passi al congrés d'Unió Democràtica –i, sincerament, Vila d'Abadal ho té molt negre– el trajecte polític de Josep Antoni Duran i Lleida ha arribat al final. Encara que ell faci mans i mànigues per evitar-ho. Curiosament, el seu ocàs és més evident a Madrid que a Catalunya on, a redós del president Mas, encara pot treure el nas.
Madrid ·
És segur que l'etern líder d'UDC guanyarà de nou el conclave del seu partit, després d'anys d'anys de controlar-lo amb mà de ferro i apartar-ne els discrepants, amb una campanya intensiva i a contra-rellotge per buscar adhesions entre la militància i, sobretot, amb el suport mediàtic del grup Godó, que no li falla mai.
Ara bé, la pregunta a fer-se és: n'hi ha prou amb aquest triomf per seguir tenint un paper cabdal en la política catalana? La resposta rotunda és que no. Si Duran no reflexiona profundament i canvia el seu rumb –cosa ben improbable– quedarà de forma accelerada fora de la nova centralitat social catalana, que s'ha desplaçat desacomplexadament cap al sobiranisme.
A Duran li hauria agradat que el govern li fes una contraoferta. Però Rajoy no ha mogut ni un dit
De fet, aquesta setmana –en què s'han tombat les esmenes a la totalitat dels pressupostos de l'Estat– ha estat decisiva per adonar-se d'aquesta realitat. Passejant sense destí pels passadissos encatifats del Congrés dels diputats, el polític demòcrata-cristià era la viva imatge de qui s'ha adonat que el tren ha marxat i ell s'ha quedat a terra. A Duran li hauria agradat que el govern del PP li fes una contraoferta per poder negociar la retirada de l'esmena. Però Rajoy no ha mogut ni un dit. La història del mercadeig, que li permetia fer-se valdre fins a l'últim moment com el garant de l'estabilitat espanyola, no s'ha repetit. Ningú l'ha anat a buscar.
El líder d'Unió veu com aquella dreta amiga que esperava trobar en els Montoro i companyia no existeix. El record difuminat de 1996 s'ha esvaït. I poc a poc també s'esborra el món de la Santa Aliança (feliç expressió de Toni Soler!), aquell conglomerat de polítics i empresaris, espanyolitzats, que viuen a cavall del pont aeri entre Madrid i Barcelona i que trobaven en Duran i Josep Sánchez Llibre els interlocutors imprescindibles per arribar al govern espanyol de torn.
Duran guanyarà el seu congrés. Però perdrà el futur per no saber fer el relleu a temps
Ara, amb un mercat espanyol tan deteriorat, amb un executiu espanyol que ha comès el greu error de perjudicar la classe empresarial catalana negant-los el pa i la sal de les infraestructures vitals, els emprenedors catalans aposten per la internacionalització. S'han fet més valents i ja no necessiten el peatge d'una vella classe política acomodatícia amb La Vanguardia sota el braç. Van directe al gra per fer negocis. Sense intermediaris d'un món que se'n va.
Duran guanyarà el seu congrés. Però perdrà el futur per no saber fer el relleu a temps i entendre què vol, avui, la majoria social dels catalans.
